—Per què encara no hem trobat un moment per quedar?
Vaig llegir el missatge.
El vaig tornar a llegir.
Per si m’havia deixat alguna paraula.
No.
Deia exactament això.
Vaig somriure.
Una mica incrèdul.
—Perdona… però no serà perquè jo no t’ho hagi proposat.
Si cada vegada que et dic de quedar apareix una excusa nova, començo a pensar que les excuses es reprodueixen més de pressa que els conills.
Que si aquesta setmana vas de bòlit.
Que si la vinent et va millor.
Que si ara no és un bon moment.
Que si ja ho parlarem.
Que si ja trobarem el dia.
Aquest famós “dia” deu compartir pis amb el “ja et trucaré”.
Tothom sap que existeixen.
Ningú no els ha vist mai.
Va ser llavors quan vaig entendre que el problema no és trobar una hora per fer un cafè.
El problema és que ens hem acostumat tant a relacionar-nos a través de les aplicacions de missatgeria que una conversa cara a cara gairebé ens sembla una activitat d’alt risc.
I això té la seva ironia.
Mai havíem tingut tantes maneres de comunicar-nos.
I, paradoxalment, feia temps que no ens costava tant trobar-nos.
Vivim en una època extraordinària.
Hi ha aplicacions que ens recorden quan hem de beure aigua.
Quan ens hem d’aixecar.
Quan hem de caminar.
Quan hem de respirar.
Quan hem de descansar.
Quan hem de meditar.
Al ritme que anem, qualsevol dia ens despertaran amb aquest missatge:
«Bon dia. Avui tens una reunió amb la teva vida. No la tornis a posposar.»
I nosaltres respondrem:
«Recorda-m’ho d’aquí a cinc minuts.»
Després va arribar el mindfulness.
Viure el present.
L’aquí i l’ara.
Respirar conscientment.
Desconnectar.
I em sembla una idea magnífica.
Però hi ha una contradicció deliciosa.
Hi ha aplicacions que t’envien una notificació per recordar-te que has de viure el present.
Costa imaginar una ironia més gran.
Necessitem una notificació per recordar-nos que hem de deixar de viure pendents de les notificacions.
Compartim frases inspiradores.
«Només existeix aquest instant.»
Hi posem un “M’agrada”.
I dos minuts després escrivim:
—Ja quedarem un dia.
Un dia.
Sempre un dia.
Mai avui.
Mai ara.
Tenim una confiança admirable en el futur.
Com si el temps hagués signat un contracte d’exclusivitat amb nosaltres.
Mentrestant, les aplicacions de missatgeria no descansen.
Bon dia.
Com ha anat?
Què fas?
Una foto.
Un àudio.
Un cor.
Un “jajajajaja”.
Sempre m’ha fascinat el “jajaja”.
Hi ha gent que escriu una riallada de deu lletres amb la mateixa expressió facial que tindria fent cua a Hisenda.
És gairebé literatura fantàstica.
Després arriben els àudios.
Hi ha àudios tan llargs que, quan s’acaben, ja no recordes quin era el tema al principi.
El resum hauria estat:
—Arribo en deu minuts.
Però sembla que, si un àudio dura menys de dos minuts, et retiren el carnet d’usuari de WhatsApp.
I així construïm una curiosa sensació d’intimitat.
Sabem què ha dinat.
Coneixem el seu emoji preferit.
Sabem a quina hora se’n va a dormir.
Però encara ignorem el més important.
Com mira.
Com riu.
Si parla amb les mans.
Si la seva veu canvia quan s’emociona.
Si escolta de debò.
Si els silencis incomoden.
O si transmeten una pau inesperada.
Perquè una aplicació de missatgeria només transporta paraules.
Una conversa de tu a tu transporta persones.
La veu.
El to.
Els microgestos.
Les mirades.
Aquell mig somriure que apareix sense demanar permís.
Aquella brillantor als ulls quan parla d’allò que l’apassiona.
Cap emoji ho pot substituir.
Cap àudio ho pot reproduir.
Cap missatge ho pot explicar.
Hi ha qui diu:
—Primer vull conèixer bé l’altra persona.
Perfecte.
I quant de temps necessitem?
Tres setmanes?
Tres mesos?
Una legislatura?
Perquè hi ha converses tan llargues que, quan finalment queden, gairebé s’haurien de presentar.
—Hola.
—Encantat.
—Per cert… gràcies pels quatre-cents cinquanta-set missatges.
No estic en contra de la tecnologia.
Seria absurd.
Les aplicacions de missatgeria són un pont.
Gràcies a elles podem descobrir persones que, d’una altra manera, probablement mai no haurien aparegut a la nostra vida.
El problema no és el pont.
El problema és quan hi plantem el camp base.
Quan oblidem que els ponts existeixen per creuar-los, no per viure-hi.
Les aplicacions de missatgeria haurien de servir per acostar persones.
El problema comença quan pretenen substituir-les.
Potser el millor regal que ens han fet és la possibilitat d’editar-nos.
Podem esborrar.
Reescriure.
Corregir.
Pensar una resposta millor.
Afegir un emoji.
Treure’l.
Rellegir el missatge quatre vegades abans d’enviar-lo.
Construïm una versió impecable de nosaltres mateixos.
La més simpàtica.
La més brillant.
La més segura.
En definitiva, la nostra versió editable.
La nostra cuirassa.
La vida real no admet correccions.
Cara a cara no hi ha botó d’esborrar.
No pots editar una mirada.
Ni repetir un somriure.
Ni assajar un silenci.
Només hi ets tu.
I potser és precisament això el que ens provoca tant temor.
Perquè darrere d’una aplicació controlem la versió que volem mostrar.
Davant d’una persona només podem ser nosaltres mateixos.
Per això, quan una conversa m’interessa de debò, arriba un moment que deixo de preguntar-me què més puc escriure.
La pregunta passa a ser una altra.
Quan quedem?
Perquè és davant d’un cafè.
Passejant.
Mirant el mar.
I, sobretot, mirant-nos als ulls.
Rient sense haver d’escriure “jajaja”.
On descobreixes si aquella conversa era real.
O només era una conversa extraordinàriament ben editada.
Perquè la vida no canvia quan arriba una notificació.
Canvia quan deixes la cuirassa sobre la taula.
Quan aixeques la mirada.
I, sobretot, quan mires algú als ulls.
La resta només són notificacions.
Què busques realment?
Connexions… o notificacions?
Perquè les notificacions s’acumulen.
Les connexions es viuen.
Quedem?
*TONI PONS
Fes el teu comentari