Fa un grapat d’anys, vaig llegir un article on s’explicava que un tal Cathal Moorox, periodista britànic a l’atur, emprenia l’agosarat repte de viure un any sencer sense dir mentides. Inspirant-se en el dictat filosòfic de Kant, qui postulava que emprar fal·làcies de manera sistemàtica comportaria desconfiança entre les persones i, per tant, impossibilitaria el viure en societat, aquest curiós pare de família anglès va portar a terme un interessant i singular experiment.
La veritat acostuma a personificar el bé, desitjable i ideal, al que hauríem de tendir tots en un intent d’encaminar-nos cap a l’exemplaritat però, en realitat, no acaba essent més que la parella a la qual serem infidels, una vegada darrera una altra, amb la seva reprovada i sempiterna antagonista qui, en el nostre dia a dia, sempre troba una escletxa o un motiu pels quals poder fer acte de presència en els nostres llavis o en les nostres maneres de fer.
En major o menor mesura, tots acabem servint-nos de l’engany per uns motius o per uns altres, més o menys legitimats i fets a mida, com un vestit de patronatge personalitzat. Els governs per a perpetuar-se en el poder, les oposicions per a accedir-hi, la publicitat per a vendre’ns un producte determinat. Hi ha parelles que mantenen l’equilibri al llarg dels anys, entre la tempesta i les onades, fent surf sobre la taula salvavides de la mentida perquè la desoladora contundència d’un naufragi els aterra més que seguir habitant en el llimbs de la incertesa. Fal·làcies que tapen errors, que guanyen judicis, que entretenen, que alleugereixen consciències o que ens fan l’existència més portadora en forma de píndoles, amb recepta o sense, que comprem per a poder pair els sotracs amb què, de vegades, ens colpeja la implacable rutina.
Mitges veritats per a no arribar a ferir a l’altre o, com a salconduit, per a ser acceptats per aquest. Petites enganyifes en forma de llicència poètica, de promesa al sol, de maquillatge, o d’ungla postissa, per a amagar les limitadores imperfeccions que comporta pertànyer al gènere humà. I després ho endolcim amb la cirereta de l’autoengany per a justificar-nos i convèncer-nos què, al cap i a la fi, no en diem tantes. I el que és més paradoxal: de vegades ens amaguem darrere una careta per a poder dir la compromesa i impecable veritat.
Per cert, i com a curiositat, l’experiment del periodista britànic que esmentava a l’inici va cristal·litzar en un llibre on Cathal Moorox concloïa que “les relacions socials serien impossibles en un món sense mentides, principalment perquè no estem preparats perquè ens diguin la veritat”. Tot just estic finalitzant aquest escrit que es posa a tocar, a la minicadena del menjador, una vella cançó que porta per títol el nom de la protagonista d’aquest seguit de reflexions que ara m’havia entretingut a ordenar amb paraules, i m’arrenca un irònic somriure tanta casualitat. T’ho pots creure?
*FÀTIMA BELTRAN CURTO és escriptora.
Fes el teu comentari