El debat territorial a Catalunya sembla que reneix, el COVID19 ha despertat les contradiccions catalanes sobre la concepció de Catalunya com a territori.
És veritat que els problemes són estructurals, i que la tasca per afrontar-los no serà gens fàcil, però això no treu que el debat s’ha de fer, i les decisions s’han de prendre. No podem continuar tenint un país dividit en províncies del 1833 i en comarques del 1936.
Aquesta distorsió espacial i temporal provoca moltes externalitat negatives, voler gestionar un país amb unes eines antiquades l’únic que fa és alentir-lo, i l’únic que provoca és que les forces centrifugadores del centralisme guanyin terreny.
Anem al fons de la qüestió. A Catalunya, i amb molta raó, sempre s’ha criticat el centralisme de l’Estat envers el nostre país. La concepció de l’Estat-Nació sempre ha estat un model centralitzador i amb una contínua evolució centralitzant. Però i Catalunya, com gestiona la Generalitat el seu territori i les seves polítiques? És Catalunya un territori descentralitzat? Barcelona és una capital i exerceix la capitalitat del país amb una matriu diferent a com ho fa Madrid?
Aquestes preguntes han de tenir respostes, i nosaltres intentarem posar-hi llum. Catalunya té una llei regional que està suspesa, per tant no té regions a la pràctica. Estem parlant de la llei de Vegueries que el Parlament va aprovar al 2010 i que va modificar al 2017. Aquesta llei, que creiem que és molt pertinent pel país, proposava fusionar les Diputacions i les comarques, i que entre els municipis i la Generalitat hi hagués un únic ens administratiu , les Vegueries, les Regions. Amb la voluntat de reduir ens administratius i amb l’objectiu de ser una administració més àgil i modernitzadora. La voluntat hi és, però no s’ha materialitzat, i la regionalització de Catalunya no pot reposar en les quatre diputacions de 1833.
Les futures regions de Catalunya haurien de tenir el seu propi govern i el seu propi parlament, com tenen avui dia les Diputacions i els consell comarcals. Haurien de tenir la seva pròpia capacitat de representar-se, políticament, i de gestionar el seu propi territori, de la mà i en col.laboració del govern central, en aquest cas el de la Generalitat de Catalunya. Ara això no passa.
Curiosament al 2010, tot i que es va suspendre la Llei de Vegueries, es va aprovar una Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que dotava a aquest territori d’una certa autonomia en competències importants. També dotava d’uns pressupostos i d’unes competències. En resum, que l’AMB esdevenia l’única regió del país de facto.
Mentrestant la resta de territoris continuàvem sense poder desenvolupar estratègies territorials adequades als interessos de les diverses regions del país, Terres de l’Ebre, Alt Pirineu-Aran, Catalunya Central, Penedès, Girona, Terres de Ponent, Camp de Tarragona… aquestes regions continuaven supeditades a les voluntats de la Generalitat, sense autonomia, sense pressupostos territorials, pur centralisme jacobí. Han passat 10 anys i seguim igual.
Per què la gent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, poden tenir la seva autonomia regional (que tenen tot el dret), i la resta de territoris de Catalunya no podem tenir el mateix tracte?
Per què la regió del Camp de Tarragona no pot gestionar la seva mobilitat com ho fan a Barcelona? Són preguntes que ens fem i que la resposta va a parar a aquesta manca de regionalització del país.
No podem continuar tenint un model de país centralitzat. No podem decidir com ha de ser el Pirineu, el Penedès, la Catalunya Central, des de Barcelona, ens cal autonomia, ens cal posar els pilars del futur d’una Catalunya Federal.
No podem fer un discurs cap a Madrid, i negar-ho en clau catalana, ens fa mal, ens fem mal.
*JAUME CASAÑAS és geògraf i primer tinent d’alcalde de Cunit.
Fes el teu comentari