Les divisions dels partits, fruit dels personalismes dels líders i el companys que pretenen substituir-los, s’incrementen continuadament. La dreta ha tornat als camins del que va ser al principi de la democràcia amb UCD i FN, que va conjugar-se al poc temps en un sol partit i ara s’ha dividit en tres sigles i es combaten entre ells per posicionar electoralment. Però empren Catalunya com a qüestió de fons i competeixen per ser el més bel·ligerant, venent catalanofòbia. El conseller de Cultura de Castella Lleó, parlant en català perquè “així rebrà més diners la seva comunitat”, és l’exemple més palpable de com es menysté Catalunya des de la resta de les comunitats, quan, en canvi, som els més mal tractats junt amb València i les Balears. Suposo que serà perquè parlem el mateix idioma i ell s’hi expressa per posar-nos com a exemple d’insolidaritat. Estan dividits entre ells però tenen una clara unanimitat per demostrar qui és més “español”, i qui defensa millor “la Unidad Nacional”, sempre observant l’ombra de Catalunya. El PSOE, situat cada cop a la dreta, per allò de voler ocupar el centre electoral, segueix, ben sovint, els postulats del ranci nacionalisme espanyol per no ser castigat electoralment. Tots plegats, dreta i esquerra, senten aversió contra els catalans i amb això, quan cal, s’uneixen esmentant la sagrada Constitució que ells la vulneren tants cops com els interessa en benefici dels seus interessos.
L’independentisme català també cada cop està més fraccionat caient a les trampes de les intromissions arribades dels governs i la justícia de Madrid; les accions repressives policials i judicials, l’escanyament econòmic, la manca de diàleg, les presons i els exilis. Tot plegat ha portat a la creació de diferents partits independentistes, que lluiten des de diferents vessants cercant plegats aconseguir les llibertats, tota vegada que se’ns nega el diàleg i la igualtat idiomàtica, fiscal i econòmica.
El president del govern, Pedro Sánchez, davant de les circumstàncies que li toca viure, es mou per la corda fluixa i tambaleja fortament però continua mantenint l’equilibri. Sabem que de situacions complicades se n’ha sortit sempre, fins i tot quan el mateix partit no el volia. Recordo aquelles llàgrimes al ulls… però va perseverar i d’una situació pràcticament impossible de ressorgir, se’n va sortir, va guanyar entre els seus i ha arribat a ser president del govern saltant de totes les dificultats. Abans sense acceptar l’ajuda de Podemos i ara units al govern sent acusats de govern “social-comunista” i il·legal.
La pandèmia que viu tot el món, ell, la pateix per la política dins l’Estat, per la dreta, per l’esquerra i per l’independentisme, però les esquiva; son pandèmies diferents, les que sofreix, però ha demostrat conèixer perfectament l’art del dibbling. Quan ningú en donava un ral pel seu cap i després dels atacs tan durs o més que la mateixa pandèmia les ha superades totes, i sobreviu. Li’n queden moltes per vèncer i en van sortint de noves per causa d’un extrema dreta inclement, successora del franquisme pur i dur, amb unes togues polititzades i repressores, d’un exèrcit on alguns retirats es permeten divulgar voler afusellar 26 milions de fills de puta, uns militars en actiu que en gran part son criança de les generacions anteriors que canten els himnes de la División Azul dins les casernes, d’un rei fugat per corrupció, com ho feren els seus antecessors, però protegit amb els diners de l’erari públic en les vacances daurades a Abu Dhabi, i amb l’espasa de Dàmocles a punt de descarregar-li pel suport pressupostari dels independentistes bascos i catalans.
Tot plegat un enrenou molt difícil per un Sánchez rodejat de guineus per dins de personatges com Felipe González i Alfonso Guerra i per fora quan l’extrema dreta de Vox, amb l’ajuda de Pablo Casado que per amagar la dreta més corrupta d’Europa de l’etapa de Rajoy, l’acusació més usada és engany i mentida. Però ell prometent el que sigui –que posteriorment de tanta promesa repartida la meitat quedarà per complir- se’n va sortint.
I Catalunya, gràcies als vots d’Esquerra i del PDCAT, haurà aprovat els seus pressupostos, no deixa de ser “la patata calenta” de la política espanyola. Però els catalans, il·lusos i maltractats pels quatre vents, malgrat el suport, prosseguim sense taula de diàleg, amb els líders empresonats i exiliats, amb les llibertats coartades, amb proves de rebel·lió inventades i els tribunals suprems posant pals a la roda perquè Pedro Sánchez no pugui aconseguir la renovació dels càrrecs del Poder Judicial, prossegueixin les repressions contra l’independentisme, la corona protegida com a salvaguarda de “la Unidad Nacional”, i l’extrema dreta de Vox i PP, enaltint militars, jutges, funcionaris i elits econòmiques per fer-lo caure. La maroma per on haurà de circular, cada cop se li farà més difícil per poder suportar tantes pressions de l’establishment. El tenen entre “cella i cella” per enderrocar-lo i ho provaran tot, i Catalunya serà l’excusa permanent.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari