Avui, mentre tornava cap a casa, com tants altres dies, escoltava RAC1 al cotxe. És la ràdio que m’acompanya pels matins i que, d’alguna manera, també forma part del meu dia a dia. M’agrada sentir Jordi Basté. Forma part de la rutina de molta gent. D’aquells petits hàbits quotidians que et connecten amb el país, amb l’actualitat i també amb una manera de sentir-te part d’una comunitat.
Per casualitat, avui tornava més prompte del normal i el programa havia canviat de to. Hi eren Òscar Andreu i Òscar Dalmau. Un moment de conya, distès, d’humor. Estaven parlant del temps que faria i de com a l’Ebre augmentarien molts graus, i ha estat just aquí quan ha començat la conya, anomenant-nos “los d’allà baix”, “lo traster” o “aquells del sud”, per dir-los d’alguna manera. I és aquí on molts de nosaltres deixem de riure.
Perquè una vegada pot fer gràcia. Tots entenem l’humor, la ironia i la sàtira. Però quan determinats comentaris es repeteixen constantment, quan sempre apareix aquella mirada, arriba un punt que ja no sembla només una broma innocent o un apunt meteorològic informal. Acaba semblant una manera de veure el territori. I això és el que realment sap greu.
Les bromes no surten del no-res. Les paraules tenen un origen. Reflecteixen imaginaris, prejudicis i maneres de pensar que, moltes vegades, es mantenen sense ni adonar-nos-en. I massa sovint, les Terres de l’Ebre continuen apareixent en alguns discursos com un lloc llunyà, perifèric, secundari. Com si fóssim un annex de Catalunya i no una part essencial del país.
Però les Terres de l’Ebre no són cap traster. Som mar i som riu. Som camps, pesca, pagesia i indústria agroalimentària. Som energia. Som cultura. Som llengua. I, probablement, un dels llocs on el català encara es viu amb més naturalitat, amb més autenticitat i amb més orgull de transmissió entre generacions. Aquí el català no només es defensa. Aquí es parla, es viu i es manté viu cada dia.
I potser per això encara dol més sentir segons quines conyetes dites des d’una mirada centralista que, de vegades, sembla no entendre la realitat ni la sensibilitat del territori. Perquè el problema no és només una frase concreta. El problema és el sentiment acumulat de molts anys. La sensació que només se’ns té en compte quan convé: quan es necessita energia, quan es necessita producció agrícola, quan es busca paisatge, vacances o gastronomia. Però després, massa sovint, el relat que torna és el de “los d’allà baix”.
I no. Natros també som Catalunya. Amb la mateixa dignitat, els mateixos drets i el mateix amor pel país que qualsevol altre territori. I precisament perquè estimem Catalunya, perquè molts som oients fidels dels mitjans del país i defensem la llengua i la cultura cada dia, demanem una cosa molt simple: respecte.
No des de l’enfadament. No des de la confrontació. Sinó des del desig sincer de sentir-nos part del mateix projecte col·lectiu. D’una Catalunya que entengui que el país no s’acaba quan s’acaba l’àrea metropolitana, i que la riquesa del territori també passa per escoltar, entendre i respectar la gent que viu lluny dels centres de decisió.
Perquè les Terres de l’Ebre no volem ser ni més ni menys que ningú. Només volem deixar de ser “la conya”.
*Diana Valimanya Gresa, Gandesa
Fes el teu comentari