M’assabento, amb incredulitat al principi, i consternació després, de la mort de Frederic Sancho, o Frederich, així amb l’h al final, com a ell li agradava escriure el seu nom, per a dotar-lo d’un toc més glamurós, més faranduler, Fede, com el coneixíem tots al barri de Ferreries.
La premsa local, que es fa ressò de la tràgica notícia, el titlla encertadament d’“artista multidisciplinari” i “activista pels drets del col·lectiu LGBTQ+”.
En dono crèdit. Corria l’any 2000, si no recordo malament, voltants de Sant Joan, potser una setmana abans, potser una setmana després. El programa de festes populars del barri recollia com un dels espectacles estel·lars d’aquella edició una desfilada de moda que no només havia dissenyat sinó també produït i dirigit el Fede. La calor era intensa i qualsevol excusa per sortir de casa era bona, així és que, tot i no ser precisament un fashionista, vaig deixar-me caure per l’esdeveniment en companyia d’un parell d’amics. Tal com el vaig veure aquell dia fa més de vint anys és com el recordo avui: enfeinat, concentrat, entregat a la seua missió, devot al seu projecte. Evidentment, hi havia persones al meu voltant que xiuxiuejaven, amb palpable incomoditat, fent referència al seu vestuari massa vistós, les seues ungles pintades o els moviments massa fugaços del seu canell, però jo, en la meua adolescència recentment estrenada, amb tots els obstacles, crisis i debilitats que esta representa per a una persona sensible, recordo haver pensat: “Quina fortalesa interior té”. Aquest pensament encara avui dia, avui més que mai, em segueix estremint.
Fede estimava Tortosa. Fa només pocs dies feia campanya a les seves xarxes socials perquè les autoritats retiressin el monument franquista de la Batalla de l’Ebre. Els qui el coneixien saben bé que era un home compromès, no només pels drets civils del col·lectiu LGBTQ+ i per la prevenció del VIH i la lluita contra la SIDA. Fede era un home que tenia ideals i els defensava amb vehemència. Fede volia ser Fede, no només de portes endins, sinó també al carrer, a la plaça, al passeig d’aquesta ciutat que el va veure nàixer i convertir-se en l’artista i emprenedor polifacètic que seria. L’Andrògina va ser el primer local d’ambient gai que va veure la llum a la ciutat, però, lluny de convertir-se en el capdavanter de la llibertat que estava destinat a ser, no va passar gaire temps abans que hagués de tancar les portes definitivament. La nostra Tortosa, la que estimava el Fede però també la provinciana, la hipòcrita i la retrògrada, aquella que li va donar l’esquena en multitud d’ocasions, la que el va empentar a acabar mudant-se a Barcelona, la mateixa que el plora avui, no estava preparada per a algú de la seua autenticitat.
Descansa en pau, Frederich.
Fes el teu comentari