La Central Lechera de Tortosa obre el 1954 al carrer Amposta. Anys abans havia hagut iniciatives d’associació de ramaders o de cooperativisme lleter en altres llocs de la ciutat. Ara “la Lechera” està a la que va ser la primera i passatgera ubicació d’una altra empresa tortosina encara avui activa –Chocolates C.R.E.O.-, a l’única sortida de Ferreries en direcció sud fins la construcció els anys vuitanta de l’eix de l’Ebre (C-12) i el Pont del Mil·lenari.
Les polítiques de desenvolupament del règim franquista per a fomentar la producció i consum de llet amb garanties sanitàries obliguen les ciutats de més de 25.000 habitants a la implantació de “Centrales Lecheras”, com a receptores de la producció lletera i també com a distribuïdores de la llet en àmbits territorials concrets. La preocupació sobre la seguretat alimentària de la llet ve de lluny. La higiene de la llet de venda directa i diària en vaqueries urbanes a les grans ciutats fa anys que preocupa i és vist com un problema de salut pública. Per exemple, la Generalitat el 1937 -en plena guerra- ja va crear centres de refredament de llet al Vallès, Maresme, Vic, Empordà i Mollerussa.
Un Decret de 19521 promou la creació de les Centrales Lecheras i és tota una intervenció de l’Estat en el sector: atorga concessions d’abastament lleter, prioritza el cooperativisme, aprova preus de compra al ramader i de venda al públic, estableix requisits sobre higiene, etc. L’any 1958 ja funcionen a l’Estat 17 centrals lleteres. La de Tortosa és l’única que no és capital de província2. El Ministerio de Agricultura l’any 1961 diu que el consum anual de llet per persona és de 80 litres l’any a França, 147 a Regne Unit, 175 als EUA, 223 a Noruega i 251 (!) a Finlàndia. A Espanya el consum de llet és només de 57 litre l’any. Són els anys de l’exaltació del calci per a la salut infantil, la lluita contra el raquitisme i del foment del seu consum amb garanties.
La llet de “la Lechera” prové dels ramaders de les comarques de l’Ebre que la porten als centres de recollida. Des d’allí arribaran a la central amb camions i també amb el Carrilet de Tortosa a La Cava. Camions amb cisterna i furgonetes amb gerres de 40 litres cadascuna transporten la llet. A la seva recepció hi ha dos laboratoris. Es mesura l’acidesa i la densitat i es controla la seva traçabilitat.
Portes endins s’inicien tots els processos: pesat, refrigeració, filtrat, centrifugat, higienització, envasat, rentat d’ampolles, eixugat, esterilització, producció de vapor, etc. per a obtenir bosses de llet, ampolles de vidre (retornables), brics3, iogurts, batuts de cacau, de maduixa i de vainilla, mantega, nata, formatge, llet condensada, llet concentrada, etc.
Els preus i marges comercials els fixa el Gobierno. Per exemple, l’any 1964 la llet es compra al ramader a 5,25 pessetes (0,0316 euros) el litre i, si la porta ell mateix a la central, a 5,55 pessetes (0,0334 euros). La llet higienitzada en ampolla de vidre es ven a 7,75 pessetes (0,0466 euros). “La Lechera” abasteix en exclusiva Tortosa, Reus i Tarragona. També arribarà a distribuir productes per Lleida, Vilanova i la Geltrú, València, Terol, Saragossa… A Tortosa té quatre botigues pròpies: als carrers Argentina, Major de Remolins, Mercè i Montcada.
“La Lechera” plega el 1991. En els millors moments havia tingut fins a 60 treballadors. Les polítiques econòmiques arran la incorporació d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (Unió Europea), el règim de quotes lleteres, l’eliminació del preu mínim de compra al ramader, l’extinció de les concessions per vendre llet higienitzada, i l’arribada dels excedents de llet produïda i envasada a Europa… acaben amb ella i amb moltes altres centrals. Signes dels temps.
Un altre univers perdut. No queda res, només l’edifici abandonat i la memòria popular que encara recorda amb afecte la qualitat dels seus productes. Pepita Sànchez, cap del Laboratori, em diu que “l’últim dia Paco [Barreno] i jo vam tancar la porta amb clau i no ens vam emportar res. Ni la llibreta de les fórmules. Ni tan sols l’agenda personal. Res. Una pena”.
Escriure sobre la Central Lechera de Tortosa és especial per a mi. Vaig treballar-hi un estiu quan era adolescent i segons deia el meu pare, me va anar bé “per a treure’m la tonteria”. Encara avui, cada vegada que algú es beu un batut de cacau, jo sempre, sempre, sempre, recordo el de “La lechera”, la marca era Caolé. L’he begut calent recent sortit d’esterilitzar abans de ser etiquetat i era boníssim, exquisit4. Nostàlgia: la fórmula del batut de cacau Caolé i la manera de fabricar de la “Central Lechera” ja és història, mai millor dit.
FERNANDO JAIME SOLER.
Agraïments: Sylvia Estrada, Tere Sabaté i Pepita Sànchez.
Notes:
- Decreto del Gobierno 18/4/1952 para fomentar y ordenar producción y consumo de leche, mejorando las condiciones higiénicas. B.O.E. de 27/05/1952.
- Hojas Divulgadoras del Ministerio de Agricultura. Dirección General de Coordinación, Crédito y Capacitación Agraria. Hoja 4. Madrid, 1958.
- Bric: Envàs de cartró per a productes alimentaris líquids, més conegut pel nom comercial Tetra Brik del seu fabricant Tetra Pak.
- També era bo amb conyac, ponche, menta…
Fes el teu comentari