Si vols canviar la realitat, el primer que has de fer és conèixer-la. Aquest és un principi bàsic que s’oblida sovint. En relació a la immersió lingüística a les escoles, l’oblit es transforma en negació o, pitjor encara, en mentida. Fa poques setmanes, tot just abans que esclatés la darrera polèmica, el conseller d’Educació presentava les xifres sobre l’evolució dels usos de la llengua entre els anys 2006, 2013 i 2021. L’informe presenta moltes dades interessants, però les més destacades són dos. El nombre d’alumnes s’adrecen als professors sempre o gairebé sempre en català ha passat del 56% al 39%. La llengua vehicular que fa servir el professor, exceptuant matèries d’altres idiomes, ha passat del 64% al 47%. Si bé aquestes dos primeres xifres donen una idea de l’evolució de la llengua a l’aula, hi ha una tercera dada que posa de manifest l’evolució en termes socials. En els treballs de grup, en els quals els alumnes es relacionen entre sí sense la instrucció directa dels professor, l’ús del català ha passat del 68% al 21%. La conclusió és evident, la immersió lingüística no ha servit per mantenir la intensitat de l’ús social del català en els seus nivells anteriors. De fet, segons les dades de l’enquesta d’usos lingüístics, entre el 2003 i el 2018, la població que fa servir el català com a llengua habitual ha passat del 50% al 36%.
Si vols canviar la realitat, el primer que has de fer és conèixer-la. I, sobre tot, reconèixer-la. I ara em referiré a una altra realitat, que no té una relació biunívoca amb l’anterior. I això és molt important tenir-ho en compte. No totes les persones que utilitzen el català com a llengua habitual són independentistes, ni tots els independentistes utilitzen el català com a llengua habitual. Hi pot haver un elevat grau de correlació, és cert. Però no es pot equiparar una cosa amb l’altra, els números són evidents. Cal tenir-ho clar si el que es vol és eixamplar la base de l’independentisme. Vol dir això que s’ha de renunciar a la llengua catalana? No, ben al contrari. Res afavorirà més la llengua catalana a Catalunya que constituir un estat propi.
L’unionisme ha fet un esforç constant i permanent per jugar la partida lluny del camp dels drets polítics i, en canvi, ha escollit sempre com a espai de joc el terreny de la identitat. Per què? Les xifres que he mencionat més amunt haurien de ser explicació més que suficient. Quina conclusió n’hauria d’extreure l’independentisme? No ho sé, però la que n’extrec jo és que si han triat aquest camp és perquè els afavoreix a ells. Si volem guanyar la partida, hem de canviar el terreny de joc. Cal neutralitzar els arguments identitaris. És l’única manera que tenim per eixamplar la base de l’independentisme. Juguem al camp on som forts. Els drets i deures polítics, socials i econòmics. Tornem a recuperar els arguments que ens van fer avançar del 15% al 52%. Una república catalana és el constructe polític que garanteix la millor qualitat de vida per les persones que viuen i treballen a Catalunya. Bastim estratègies per demostrar-ho. Si dediquem temps a pensar-hi una mica, no és tan difícil.
I què fem amb la llengua? Neutralitzem el tema. Diguem clar d’una vegada per totes que la república catalana tindrà dues llengües oficials en igualtat de condicions. Sense oblidar que la igualtat consisteix en tractar igual allò que és igual i diferent allò que és diferent. No hi haurà ciutadans de primera i de segona en funció de la llengua que parlin. Tanquem d’una vegada el camp de joc identitari, on només anem a perdre. Deixem sense arguments els que no tenen cap altre argument. Juguem la partida que podem guanyar. I no permetem que el discurs públic estigui segrestat per una sentència que al cap i a la fi estableix un ús del castellà, que en promig està molt per sota de l’ús real del mateix. Deixem de viure el present en la fantasia i tornem a construir el futur des de la realitat.
Fes el teu comentari