La indignació arriba al límit. Des de Catalunya donem suport al govern de Madrid amb la voluntat que de la bona entesa alguna cosa en traurem. Taules de diàleg que es celebren quan volen els que manen, limiten la representació als que desitgen, i la voluntat catalana sempre hi apareix l’obstacle de torn, aprovant només el que volen ells.
Una de les coses que s’havien d’arreglar, gràcies al diàleg, eren les inversions estatals a Catalunya. I altre cop hem vist que estem a la cua de la inversió pressupostada. Madrid, com sempre, és la més beneficiada. A Catalunya de cada 100 euros pressupostats se’n gasten 35, i 96 euros per habitant. A Madrid de cada 100, se n’han invertit 185, i 309 per habitant. I això succeïa de la mateixa manera amb PP o ara amb el PSOE. Els polítics socialistes arriben a Catalunya amb promeses, bones intencions, prometent que faran aquesta obra i l’altra, i quan arriben els números, que són la realitat, resulta que com en els anys anteriors ens han tornat a enganyar. Ens prenen “pel pito del sereno”. Se’n burlen, ens menystenen, ens acusen i a sobre, a la descarada, ens roben. Sofrim un dèficit fiscal de més de 16.000 milions anuals. Podríem construir un hospital a Tortosa cada dia, amb el capital que marxa i no torna del dèficit fiscal que suportem. Podríem fer la variant de Gandesa-Corbera, una cada dia, amb el que se’n va i s’esfuma, quan fa més de 25 anys que havia d’estar en funcionament.
Als nostres polítics els espien i per excusar-se s’inventen que també ho han fet al president Sánchez i a la ministra Robles. Però comissió d’investigació per esclarir-ho no en cal; PSOE i PP, tots a una, per salvar “La Unidad Nacional”, s’hi neguen. Trampegen les eleccions i fan guanyar als que ells volen, com és el cas de l’Ajuntament de Barcelona, amb Maragall. Els tribunals jutgen els nostres polítics perquè tenien voluntat de declarar la independència com ja ho havien advertit als programes electorals. Policies, i alts executius del PP, donen permís per falsejar les proves per poder-los empresonar i els sentencien a més de 100 anys de presó. A les escoles ens obliguen a parlar el castellà quan els alumnes catalans surten millor preparats que a la resta d’Espanya de la llengua que no ens és la pròpia. Als policies espanyols els han hagut de deixar de puntuar de llengua castellana a les oposicions per entrar al cos perquè com no podien cobrir les places que precisaven, una quarta part dels opositors suspenien de llengua; i això que l’aprenen fora de Catalunya. O sigui que aquí ens obliguen a augmentar l’ensenyament en castellà sortint millor preparats que a la resta d’Espanya. I, en canvi, a nosaltres no ens deixen ni parlar el nostre idioma ni al Senat ni a les Corts.
Espanya és un País de categories diferents. Uns són de primera. I els catalans que paguem més, que rebem menys, que no ens permeten, a casa nostra, la majoria de les vegades, ni parlar la nostra llengua quan ens hem de dirigir a un jutjat, a una notaria o a un guàrdia civil, som els dolents. No arribem ni a ser tractats, com si fóssim una colònia. Milers d’emigrants arribats de diferents zones d’Espanya, ara catalans, assentats a Catalunya, tractats amb el respecte que mereixien, alguns d’ells havent aconseguit bones propietats pel seu esforç personals i els fills amb carreres universitàries, per l’estalvi realitzat i els tractes que se’ls ha donat de les empreses on han treballat, també es senten indignats. Ara ja són catalans i s’hi senten i estan molt agraïts de Catalunya; molts d’ells havent barrejant la sang amb catalans de vàries generacions. Son la majoria d’andalusos, castellans o aragonesos que es manifestaven demanant llibertat i independència i portant banderes independentistes. Es senten catalans i n’estan farts de tanta injustícia!
En definitiva: ens enganyen, ens passen la mà per l’espatlla, ens diuen que som “guapos”, no ens paguen els que han promès, la variant de Gandesa-Corbera no la construeixen després de vint-i-set anys d’esperar-nos, els trens d’Ulldecona i de Riba-roja a Barcelona els costa arribar a Barcelona 2 hores i mitja, i molts cops en retard, i algun diputat del PSC denuncia que la Generalitat no construeix un nou hospital a Tortosa i no el dota com mereix el nostre territori. Amb els diners que marxen en un sol dia a Madrid i es dilueixen amb corrupcions i inversions per fer gran Madrid, quan extensos territoris que rodegen la capital s’estan buidant, podríem construir-ne 365 d’hospitals, que tanta falta ens fa a les Terres de l’Ebre.
La indignació és total. He titulat l’article sobre les inversions de l’Estat a Catalunya, però cada dia Villarejo ens explica les trampes que durant anys ens han posat i segueixen metent. Han difamat, Pujol, Xavier Trias o Artur Mas, falsificant proves dels diners que tenien amagats als paradisos fiscals, ho han publicat a les primeres pàgines dels periòdics de Madrid fins i tot, posant-hi el número de compte del banc on estaven els diners. Tots enganys i mentides que la justícia espanyola no ha aclarit. I ara “el moderat” Feijoó parla d’apartheit a les escoles catalanes. La barra puja de to i la justícia espanyola de “plena democràcia” no hi posa aturador.
Una vergonya total! Cada dia que passa hi ha més catalans indignats. I això succeeix en un país democràtic, on la justícia europea desqualifica a diari les togues espanyoles per errors comesos amb els independentistes catalans. I amb un govern dirigit pel PSOE, els més d’esquerres de la democràcia, secundats pels escolanets dels PSC que fan de bones persones amb paraules de diàleg i comprensió però admetent les injustícies contra els catalans que ells mateixos representen.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari