En algun moment remot de la meva vida musical, suposo que cap allà l’adolescència imberbe, quan el Liceu sortia fora de les seves quatre parets, servidor deia: “Què bé”. Des de fa molt, però, quan sento això mateix del Liceu exclamo: “Quina por”.
Bé, de fet la temença la sento també quan el Liceu fa coses dins de casa seva. Sobretot des que s’hi ha instal·lat una forma de fer a mig de camí del friquisme i de la flipada que fa preguntar-te què hi fumen a la direcció artística. Són un munt d’anys d’afició liceïsta, que m’han fet veure de tot. Literalment de tot. Però això d’ara…
El piromusical de la Mercè de Barcelona de fa uns dies, n’ha estat l’últim exemple. El bloc dedicat al 175è aniversari del Liceu no va poder ser més tòpic i suat. Sort d’una concessió a Telemann i l’òpera barroca, i una altra a Richard Strauss. En realitat, no es pot dir que la tria de fragments fos representativa de la trajectòria del Liceu, perquè no era així.
I no és ja l’absurd que no sonés ni una nota de Wagner, sent el Liceu un presumpte teatre wagnerià, o la mateixa Barcelona, la ciutat més wagneriana del món, o això diuen. Si això no va entendre-ho ningú, no cal esperar que coneguessin el vincle especialíssim entre Richard Strauss, el Palau de la Música i fins i tot la banda municipal de Barcelona.
És que el bloc operístic del piromusical va arribar just després d’un de dedicat a dones empoderades. I sabeu què? Que ni un dels fragments d’òpera escoltats estava escrit per una dona. I mira que dones compositores no és que en faltin precisament, malgrat que hagin estat ignorades i ocultades, i que el moment no podia ser més oportú si la prèvia era la que era.
És més, van sonar un munt de fragments cantats per homes i només un, cantat per una dona. Ja no entro en el fet que alguna de les obres escoltades, si fos creada avui, seria rebutjada pel bonisme oficial per masclista. I això malgrat que el simple retrat d’època era una denúncia social, i que fos en clau de comèdia, l’única forma de vorejar la censura.
Empodera-què?
Francesca Caccini, Marianne von Martínez, Barbara Strozzi, Fanny Mendelssohn, Maria Lluïsa Casagemas, Teresa Carreño, Amy Beach, Rebecca Clarke, Lili Boulanger, Elizabeth Jaquet de la Guerre, Florence Beatrice Price, Elizateth Machonchy, Isabella Leonarda, Louise Farrenc, Cécile Chaminade, María Teresa Prieto, Sofía Cancino de Cuevas, Elena Kats-Chernin, Sally Beamish, Clara Wieck, Pauline Viardot, Anne Kathryn-Dern, Angela Morley, Hildegard von Bingen, Elfrida Andrée, Wendy Carlos, Ethel Smyth, Lisa Gerrard, Celia Torrá, Ruth Crawford Seeger, Rosita García Ascot, Sonia Megías, Alma Clarke, Nora Orlandi, Louise Adolpha Le Beau, Franny Hensel, Diane Warren, Shirley Walker, Rachel Portman, Anne Dudley, Lolita Ritmanis, Yoko Kanno, Debbie Wiseman, Deborah Lurie, Hildur Guonadóttir, Pinar Toprak, Leslie Barber…
La llista podria ser més llarga, però no us vull cansar. És per si en volen prendre nota al Liceu o a l’Ajuntament de Barcelona per a futurs piromusicals o per a qualsevol altra cosa. També perquè ningú no dubti que de dones que escrivien música la història n’és plena.
Només per precisar coses… Entre aquest munt de dones hi ha monges compositores en convents de l’època del cant gregorià, com Hildegard von Bingen. Us sona rar? Doncs era així. Per descomptat, la seva obra no tenia cap recorregut perquè el Papa de torn, de l’Edat Mitjana al segle XIX, dictaminava coses com aquesta: “La música és totalment danyina per a la modèstia que correspon al sexe femení, perquè distreu de les funcions i les ocupacions que li corresponen”.
Innocenci IX, el Papa en qüestió, afegia: “Cap dona, amb cap pretext, ha d’aprendre música o tocar cap instrument musical”. Consti que no era només cosa religiosa, malgrat que el poder religiós, com a membre de l’establishment polític, social i cultural, tingués un pes important, gairebé determinant.
Part de les dones d’aquesta llista són compositores que, en ple segle XXI, breguen contra una indústria musical que continua creient que els homes artistes no són necessàriament millors, sinó que venen més. Poques coses han canviat, en realitat, en més de no sé quants segles. Podem dir-ne sistema heteropatriarcal, que no em sembla inapropiat, o un simple afer de negocis… En altres gèneres, potser no tant, però en el que avui en dia compta com a música clàssic, és terrorífic.
Però de debò cal explicar coses bàsiques com aquestes a les ments pensants de l’Ajuntament de Barcelona, responsables últimes d’un castell de focs que es justifica en gran part per la tria de les partitures? I ments més que predisposades, en princinpi, a canvis de paradigma com l’expressat en els paràgrafs anteriors?
O és que no saben res d’òpera, o de la música que etiquetem com a clàssica? Del que no haurien de poder ignorar, per poc que es documentessin? Podria ser per perjudicis classistes? O el compromís feminista se’ls acaba amb algú de moda com la Rigoberta Bandini? O no passa del que alguns, jocosament, anomenem “Raval Sound”? Ves si tanta ignorància no es deu al fet que al llistat anterior no hi surten persones que responguin a l’esterotipus del multiculturalisme “xupiguai” i “txatxi”…
En definitiva, més enllà d’estils musicals, d’una època o altra, que això és el de menys, estem parlant de coherència.
*TONI GALLARDO és comunicador.
Fes el teu comentari