AMB EL PREU de l’oli d’oliva de la propera campanya, periodistes, supermercats i compradors l’estan armant grossa. Els informadors, perquè segurament a l’estiu tenen poques notícies a escriure. Els venedors, perquè, com en tot, volen guanyar diners. I els compradors, perquè els diuen que el poden arribar a pagar a 12 euros l’ampolla. Però resulta que el productor, que és qui cuida les oliveres, llaura la terra, esporga els arbres, els ensulfata i ha de collir les olives, mira el cel a tothora, l’observa sense descuit, esperant les pluges i el temps per assolir una bona collita. I, en canvi, se li paga el fruit sense tenir en compte el cost de producció; treballant, hi perd diners.
AQUÍ “tot val i val a perdre”. Tothom es queixa però qui rep les xurriacades és qui el produeix, l’oli. Algun any podrà tenir sort i potser li pot resultar bé. Però la majoria, treballant, cuidant els arbres i mirant el cel, no cobreix les despeses, ni la feina que hi diposita. En canvi, els moliners, els venedors i els supermercats mai hi perden, si saben com controlar els costos i produir i comerciar de forma correcta. El marge comercial ha d’existir i, al revés dels pagesos, els que comercialitzen l’oli, amb el benefici industrial corresponent, sempre hi guanyen.
EL DOLENT és que a les nostres comarques de l’Ebre, totes elles ben diferents geogràficament, els pagesos mai cobreixen els beneficis que haurien de tenir dels fruit que produeixen. Al Delta, l’arròs; a la Ribera, les fruites dolces; a l’interior, les olives, les garrofes i els ametllers; i a la Terra Alta, el raïm. Cap productor s’hi fa ric del que cull.
L’ARRÒS ha pujat, però la collita ha estat fluixa; les olives n´hi ha més de mitja collita i s’han inflat amb les darreres pluges, i caldria cobrar-les el doble de l’any passat per fer les paus en produir-les; d’ametlles n’hi ha poques, i el preu està per terra, com les garrofes; i la fruita dolça, a les grans superfícies, el que venen a 2,50 euros el quilo surt del camp a 40 cèntims. Amb el preu del raïm passa quelcom semblant. Aquest any ha plogut poc, els raïms fan molt grau i arriben al celler de bona qualitat, però el pagès percep de cada quilo la meitat del que li costa produir. O sigui que aquí tothom és capaç de donar opinions i arreglar les coses, però el pagès es queda in albis perdent diners, seguint mirant el cel.
I AIXÍ, les Terres de l’Ebre, una de les zones més productives d’aliments de Catalunya, any rere any, perd pagesos actius. Les terres ermes van creixent a marxes forçades i els joves, havent estudiat, se’n van a la indústria i sobretot al funcionariat. Els pares i els seus antecessors, acostumats a mirar el cel, ara, si es poden “enxufar” a l’ensenyament, a l’administració, als hospitals, a l’ordre públic, de bombers o de qualsevol altre ofici de l’Administració, ho tenen clar. Cada dia 25 se’ls ingressa la nòmina, tenen un descans per fumar, disposen d’un subsidi per malaltia o per atur i si tenen un fill disposen de tres mesos per cuidar-lo. Mentre que el pagès continua mirant el cel per si plou, neva, fa vent o massa calor, i al moment de cobrar els fruits recollits li paguen el que volen i tothom a callar!
COM POT anar el món per aquest camí? Quan un pagès deixa la terra hi ha quelcom que tots perdem. El pagès cuida el medi ambient, protegeix el territori, estima la terra, i, sobretot, produeix aliments. El País es queda sense l’essència del seu sentit de ser; sense fruits no hi ha menjar i sense aliments no hi ha vida. Els boscos s’eixamplen ocupant terres que abans es conreaven, els camins es fan intransitables, la beatitud dels conreus es perden, els incendis cremen més hectàrees quan els talla-focs naturals de les terres treballades s’abandonen, els fruits s’han de comprar a quilòmetres lluny que perjudiquen amb el seu transport el medi ambient i la contaminació, la riquesa paisatgística dels diferents colors de cada conreu que contrasten amb els pins i les carrasques dels cims muntanyencs es perden quan els boscos s’engrandeixen. Tot en perjudici de la gent del camp, dels molts pobles de les Terres de l’Ebre que, encara avui, viuen del sector primari, del territori en el seu conjunt i de Catalunya com a Nació, multicolor, des del Roselló a Guardamar i de Fraga a Maó, entre la Mediterrània, els rius i les muntanyes, i els conreus de tota mena. Sense pagesos, estimats lectors, ho perdem tot!
DES DELS despatxos dels polítics expliquen que crearan un banc de terres ermes i catalogant-les tindran a disposició l’acció per tornar-les a treballar. Al meu llibre, “El despoblament Rural”, publicat fa cinc anys, ja ho demanava com a pas previ. El nostre govern haurà trigat mitja dècada a entendre la necessitat que tothom els demanava, des dels sindicats pagesos, des del mateix sector, i un servidor des de la meva humil publicació. Però amb els procediments administratius tardaran, a bon segur, cinc anys més, a treure’n algun resultat.
PASSEN els anys i els pagesos segueixen abandonant les terres. Els qui les fan produir, hi perden diners, i l’administració, des de les còmodes cadires de Barcelona, i els saborosos sous que perceben cada dia 25, podent sortir a fumar quan en tenen ganes, el problema que els preocupa és si l’oli l’han de pagar a 10 o 12 euros el litre. Vet aquí la vertadera qüestió del problema sense adonar-se que sense pagesos el País se’n va “al traster”. Un tècnic agrícola, amb qui hi parlo ben sovint, com ja m’ho va pronosticar de fa anys, em diu: “Els pastors per netejar els boscos amb els ramats que pasturen i els pagesos que treballen les terres i no les abandonen, hauran de disposar de la seguretat social gratis i l’administració pagar-los un sou mínim per viure”. Alguna cosa s’haurà de posar en marxa per donar solució i que els pagesos no hagin de mirar el cel cada matí, abans d’anar a treballar les finques.
Fes el teu comentari