DES DE LA COVID ençà ens hem adonat de la importància que té l’agricultura. Però malauradament, no tant del món agrari, perquè hi ha un degoteig constant de la pèrdua de serveis en l’entorn rural, i continua marxant gent dels nostres pobles més petits. La renda agrària està en mínims: és la més baixa de la sèrie dels últims cinc anys (2017-2021), segons les dades de l’Idescat. Per tant, no és d’estranyar que la gent marxe, quan a sobre pateix un doble esforç perquè ha de desplaçar-se per tenir els mateixos serveis que la resta de ciutadans del territori; per cert, també minvats.
NO OBSTANT això, l’amor a la terra continua viu i la gent es resisteix a abandonar allò que estima. A pesar de tot, continua treballant-la. Des d’aquí vull donar les gràcies a totes aquelles i tos aquells que amb el seu esforç fan possible que ens puguem alimentar amb productes de la nostra terra, i l’oli n’és un d’aquest, com tants i tants que en tenim. El cas de l’oli oliva és un exemple clar de l’impacte del canvi climàtic en el preu mundial dels aliments.
EM REFEREIXO a l’oli d’oliva perquè és un producte molt arrelat a les Terres de l’Ebre: en fem a les quatre comarques i forma part de l’economia de quasi tots els pobles petits. També parlo de l’oli perquè aquestes setmanes està en boca de tothom, bàsicament pel preu. Un preu que no té un impacte directe sobre el productor. Aquí, com sempre, en temes d’agricultura les grans distribuïdores i els intermediaris són els que guanyen.
L’OLIVERA és un arbre resistent, com pocs, tan resistent que tenim oliveres mil·lenàries per tot arreu del territori ebrenc. A pesar d’això, no fa fruit tots els anys, i la sequera i el canvi climàtic l’afecten moltíssim a l’hora de la floració. Portem anys de sequera i els arbres no tenen prou humitat, i molts d’ells no produeixen fruits. A Espanya, principal productor mundial, s’estima que la producció ha baixat a la meitat, i les Terres de l’Ebre no hem estat una excepció, situant-nos també entre un 40 i 50% menys. Però és que als altres principals productors mundials, Itàlia, Portugal i Grècia, els hi passa el mateix. Formem part dels països que produïm dos de cada tres litres d’oli del món, segons les dades del Consell Oleícola Internacional.
SI NO HI HA prou oferta, puja el preu, a causa de la llei de l’oferta i la demanda. Una llei més vella que ma mar, en sentit carinyós cap a ma mare, no cap a la llei. I més recentment, a causa de fons d’inversió, que fa dos anys van intuir que es podien fer d’or amb l’or líquid (l’oli d’oliva), i que també especulen amb el preu, juntament amb altres països productors que han frenat les seves exportacions fins esperar la nova campanya. Una nova campanya que tenim al caure, el que fa possible una pujada de preus exagerada.
TOT I AIXÒ, és molt possible que aquests preus es mantinguin alts, amb petites oscil·lacions durant un temps, si no plou l’any vinent. Perquè les pluges d’aquesta tardor van bé per mantenir a l’arbre el poc fruit que queda, que ja és molt per al pagès… però per l’any vinent no hi ha res clar, quant a producció. De l’especulació se n’encarreguen uns altres, els que sempre guanyen hi hagi o no olives.
EL MÉS PREOCUPANT és que el pagès s’emportarà la part més petita del pastís, perquè la producció d’aquesta campanya que començarem és molt minsa, i com sempre just en tindran per continuar amb les seves explotacions, ja que els costos de producció han pujat més del doble (adobs, fitosanitaris, preu del combustible… ). Tot plegat, sumat al fet que per segon any consecutiu la producció d’oli d’oliva caurà a la meitat. Del preu de l’oli d’oliva se’n parla i se’n parlarà… però del pagès, ben poc.
*FRANCESC MIRÓ és secretari d’Acció Política i Món Rural del PSC de les Terres de l’Ebre.
Fes el teu comentari