Aquest any que comencem, per anar bé, hauria de portar grans canvis a la societat catalana, a l’espanyola i a la mundial. A la nostra s’haurien de resoldre els conflictes permanents durant els darrers 300 anys entre Espanya i Catalunya, sense haver-se d’imposar la por i la repressió d’uns sobre els altres i funcionar com un país normal i no amb l’amenaça constant. Problemes com els de la llengua, l’amnistia, el finançament, el referèndum i el retorn del president Puigdemont, són essencials per resoldre el conflicte. A Espanya s’hauria de reformar la Constitució, donar sortida a l’atzucac del Consell General del Poder Judicial i restablir les relacions entre el PP i el PSOE per retornar el diàleg, allunyant-se dels inacceptables insults permanents actuals i les baralles per Catalunya, com a subjecte de fons. Al món, acabar-se les guerres regionals, els bombardejos indiscriminats a la població civil en què moren infants i éssers innocents, i resoldre’s les grans diferències entre col·lectius que ho tenen tot enfront d’aquells que tenen poc o res.
Tot enmig del canvi climàtic que no sabem on ens pot portar pel futur de la humanitat. Amb una migració de persones dirigint-se on es viu millor i on poden menjar cada dia un plat calent, quan els governs receptors tanquen les aixetes de les entrades i no poden controlar el gran allau migratori existent. António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, ens ho recalca sovint, sobre el canvi climàtic, les desigualtats socials i les guerres constants, mentre els caps d’estat aplaudeixen les paraules però cadascú emprèn el camí de la conveniència allunyant-se de les solucions col·lectives, com aquell que predica al desert, recordant Sant Joan Baptista.
Davant de tantes incerteses, i malgrat els grans desajustos entre gent que ha d’acudir a Caritas o a la Creu Roja setmanalment per sobreviure, i altres que vivim sobradament, advertim com s’incrementa la població de gossos de tal manera que supera la població dels infants. I altres incongruències quan les empreses no troben treballadors qualificats per cobrir les noves necessitats tecnològiques productives, als autònoms se’ls atropella amb impostos i condicionants, la burocràcia administrativa entorpeix l’obertura de nous negocis i el funcionariat administratiu augmenta continuadament per sobre dels treballadors del sector productiu. Alguns governants creuen que com més malament vagin les coses, millor els anirà a ells. I la tendència mundial va per aquest camí. L’extrema dreta guanya terrenys arreu i els populismes avancen a mig món sense tenir en compte que ens dirigeixen a més desigualtats, més pobresa i l’atac constant als Drets Humans, essència de la convivència.
Conseqüentment tots tenim feina a fer, paradoxalment, quan creiem que són les institucions les que ho han d’arreglar tot, i no nosaltres. I en canvi, cadascú té les petites responsabilitats immediates a assumir per resoldre les col·lectives i més profundes. Aquesta és la base de les grans solucions; ha de començar pels individus i la consciència personal de cadascú, mentre que el món consumista i materialista ens ha orientat en direcció contrària. Com poden anar bé les escoles públiques i l’ensenyament, si els mestres han perdut l’autoritat sobre els alumnes? Són els pares els que han d’ensenyar als fills les virtuts primàries i essencials que s’ha de regir la família: el respecte, l’amor, l’esforç, l’estalvi, la creativitat i la voluntat de millorar cada dia. I vet aquí que criar gossets a la llar familiar resulta més còmode que haver d’educar els fills, sang de la nostra sang, quan només ells són la continuïtat de l’estirp i les identitats com a poble, que nosaltres anem perdent dels nostres antecessors. Rodem pel camí que allunya la societat a millorar en els diferents aspectes de la vida.
Així doncs, tenim un món ple d’incerteses per l’any 2024. Però també tenim l’esperança de retornar als viaranys on la societat avanci per diferents conceptes que trobi la pau entre els pobles, la comprensió entre les persones, es restableixi dins la família la cultura de l’estalvi i de l’esforç, l’enteniment entre els polítics i els reajustaments entre desacords ancestrals que en algun moment s’han de resoldre. S’ha de combatre de fons els desastres que provoquen el canvi climàtic, els grans desequilibris socials entre el món desenvolupat i els territoris on la misèria impera entre la gent, per evitar les grans migracions existents. I s’han de trobar les fórmules per tal que el respecte retorni al sí familiar i repercuteixi en el món de la política.
Esperem que a Catalunya, a Espanya i al món, els governants analitzin els errors, rectifiquin conseqüentment i s’encaminin a noves realitzacions en favor de la igualtat i la solidaritat. António Guterres ens ho recalca sovint i els que tenen les vares governamentals cal que escoltin els consells per aconseguir les solucions pel bé de la humanitat i els equilibris entre els pobles de la Terra que haurien d’existir. Així esperem el nou 2024 i les dècades que el succeiran.
*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari