He de dir que no n’espero gairebé res del diàleg entre el govern de l’Estat i el govern de la Generalitat. Vull dir que no n’espero cap cosa que suposi la fi de la repressió o que comporti el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Aquests són passos que el PSOE no està en condicions de donar encara que vulgui, que no vol. Tot i així, cal recordar que els presidents Mas, Puigdemont i Torra, entre molts altres, han reclamat l’obertura d’un procés de diàleg, fins i tot en els moments de major enfrontament amb el govern central. No seria molt lògic, doncs, que quan s’albira la possibilitat d’iniciar aquest diàleg, els mateixos que l’han demanat durant anys, ara el rebutgin. Val la pena donar una oportunitat al diàleg, encara que només sigui per a posar de manifest les limitacions de l’Estat espanyol a l’hora de resoldre la qüestió territorial, que ja va molt més enllà de Catalunya i Euskadi. Sobretot, si rebutgéssim el diàleg després d’haver-lo invocat de manera constant sense oferir a canvi cap alternativa realista més enllà del pensament màgic.
El procés independentista, amb tots els seus defectes i virtuts, va ser un procés polític fins que es va aplicar l’article 155. Amb més o menys encert, en qualsevol cas es va fer política. Durant anys els governs catalans empentats per la ciutadania van posar en marxa i sostenir una estratègia de pressió ascendent per fer seure el govern central a l’altre costat de la taula. El resultat no va ser el que es desitjava, és cert, i l’excés de pressió degut al tap del centralisme recalcitrant es va escapar una mica per on va poder. Però l’independentisme en va sortir reforçat, tant en número de votants, com en discurs i relat. Les derrotes judicials de l’Estat a l’entramat jurídic europeu són resultat d’aquells moments i han esdevingut una part de l’energia que alimentarà el moviment en el futur així que es vagi deixant clar fora de Catalunya (a Espanya, Europa i el món) que l’Estat espanyol ha jugat la única carta que li quedava, la repressió judicial, i ha fet totes les trampes que ha pogut pensant-se que jugava al solitari. Ara estan descobrint que al casino hi ha càmeres de vigilància.
Després del 155, més enllà de la gestió de la repressió judicial força encertada en general, no hi ha hagut cap altre moviment polític per part de l’independentisme que indiqui l’existència d’una estratègia coherent adreçada a continuar treballant per obtenir l’objectiu final. Posar en marxa el diàleg que tant havíem reclamat, pot ser una línia de treball que doni bons resultats. Si el diàleg funciona permetrà avançar cap a l’autodeterminació i la fi de la repressió. Si no funciona, aquells que encara esperen que l’Estat espanyol jugui net i respecti els drets i llibertats de la ciutadania potser s’hauran de repensar la seva posició al tauler de joc davant d’escenaris futurs.
Apostar pel diàleg avalant un interlocutor que desperta tan poca confiança és molt arriscat. Però si aquest fracassa no serà per culpa d’aquell que s’hi ha posat de bona fe per donar una oportunitat a l’acord. La responsabilitat serà d’aquell que no és capaç d’afrontar la via política per resoldre un conflicte que és de naturalesa política. Per tant, no hem de tenir por del diàleg. Que s’hi posaran de mala gana i per pura conveniència tàctica? És veritat. Què un cop aconseguida la investidura pot ser que ja no se’n recordin del que han signat? No seria el primer cas. Que s’hi posen però no s’aconsegueix acordar cap sortida per les reclamacions dels catalans independentistes? Què cadascú en tregui les seves conseqüències. La paraula és l’única eina que tenim. La paraula és l’única eina que volem. Si per fi estem tots disposats a seure a taula, parlem!
Fes el teu comentari