Tinc dins meu una foguera que crema en silenci. No és una flama vigorosa, sinó el fum d’un incendi apagat que encara fumeja, una brasa que em recorda que algun dia et vaig estimar. I és aquest record, no pas la teva absència, el que em devora per dins. T’odio perquè vaig confiar en tu. La teva tendresa no era més que un joc cruel, i jo vaig caure amb els ulls tancats, creient en alguna cosa que mai no existia. Ara sé que tot el que vaig estimar s’ha girat contra mi. Cada pas que faig sobre la sorra crema sota els meus peus, recordant-me el pes de tot el que vaig donar i que mai no em vas retornar.
Vaig estimar-te com qui ofereix el cor en una copa de vidre: fràgil, transparent, ple fins dalt de vida. I tu el vas deixar caure, mirant com s’esmicolava en mil bocins. Jo vaig recollir cadascun d’aquells fragments amb les mans sagnants, callant el dolor, mentre tu giraves la mirada. El silenci m’ha condemnat. Les paraules que vaig guardar encara bateguen dins meu, com un eco etern que em recorda tot el que vaig callar. Quan em miro a l’espill, no veig qui era abans: només un rostre endurit, uns ulls distants, i un cos recosit de dolor, com un camp de batalla on cada cicatriu conta una història. Soc la resta d’un incendi, les cendres d’una passió que va consumir-ho tot i no va deixar res més que fum.
He callat tants crits, que la meva gola és una cova buida. He empassat llàgrimes fins que s’han tornat sal en les venes. He escrit cartes invisibles a l’aire, preguntes que mai van trobar resposta, paraules que s’han perdut en el silenci. Quan penso en tu, no em venen imatges dolces ni somriures perduts, sinó un desert de records crepats. T’odio, sí! Però el meu odi és paradoxal: neix del mateix lloc d’on va néixer l’amor. És com si dins meu hi hagués dues arrels entrellaçades, una d’amor i una d’odi, que abeuren de la terra fins ben endins. Nodrint-se de la mateixa saor. I aquesta terra ets tu.
Ha arribat el moment de tancar la porta, de deixar enrere tot el que vam ser. Ara ets un fantasma fet de memòries trencades, un murmuri que ja no té veu, un reflex que s’esvaeix com boira al matí. M’he desfet de tot allò que ens unia, he trencat les cadenes invisibles amb què m’ofegaves, he esborrat les imatges que encara em perseguien i he enterrat les paraules que mai em vas dir. El teu record ara és silenci, un tros de passat que es descompon en la pols dels dies que ja no tornaran.
Avui no hi ha rancor en mi, només una gratitud silenciosa que acaricia les meves ferides. Cada crit, cada llàgrima vessada, s’ha fet música dins meu, ressonant com un riu d’aigües vives, que m’ha portat fins a la riba de la llibertat. El temps, que esborra els records, només deixa entreveure les cicatrius que la pell guarda com a confidents silenciosos. Cicatrius que ja no em condemnen: són mestres. Han convertit el dolor en aprenentatge, i m’han ensenyat a viure una vida nova, una vida que ja no pertany a ningú més que a mi mateix.
*URIEL QUERALT
Fes el teu comentari