Hi ha persones que actuen com el mite grec de Procust: no cal que aixequin la veu ni brandin espases, perquè tenen una eina molt més eficient, on poden amagar les seves inseguretats disfressades de poder. Tot el que sobresurt els incomoda; tot el que queda curt els irrita igual. Els més creatius són estirats fins a l’esgotament, els menys efectius són retallats subtilment, perquè no molestin. El més fascinant és la subtilesa amb què funciona aquest mecanisme: aquestes persones es creuen que controlen tot, però en realitat lluiten contra la seva pròpia inseguretat. Cada ordre, cada mirada, cada recomanació és una manera de recordar que el llit és seu i que ningú no hi ha de sobresortir. Els equips aprenen ràpid: mutis, a mossegar-se la llengua i a serrar les dents. No convé sobresortir, no convé pensar lliurement, no convé ser millor. La iniciativa es torna perillosa, l’originalitat és un risc, i la creativitat només sobreviu en silenci. Procust mai desapareix; simplement es reinventa, elegant, invisible, i perfectament calibrat per mantenir tothom dins del patró que els fa sentir poderosos.
Els mites grecs no han passat de moda, encara són molt útils avui dia perquè ens ofereixen metàfores poderoses per reflexionar sobre problemes humans que perduren en el temps. Un exemple clàssic és el mite de Procust. Segons la llegenda, Procust era un bandoler que vivia a prop d’Atenes i tenia un llit de ferro on obligava els viatgers a estirar-se: si eren més curts que el llit, els estirava fins que s’hi ajustaven; si eren més llargs, els tallava el que sobresortia. Finalment, Teseu el va derrotar fent-li experimentar el seu propi càstig.

El Procust modern és un mestre de la restricció emocional. Si sobresurtes? “No et passis.” Tens una idea brillant? “Bé, però moderem-nos una mica.” Cada compliment ve amb una etiqueta invisible: “No els facis ombra.” Cada somriure seu és un recordatori subtil que la teva llibertat, el teu talent i la teva ambició tenen un límit que ell mateix ha establert. I així, sense destrals ni llits, tallar les ales es converteix en un exercici d’elegància invisible. Cada frase, cada gest, cada consell disfressat és un instrument de control. Ell vol que siguis bo, però no excel·lent; visible, però no impossible; prou gran com per no fracassar, però mai suficient per fer-los sentir insegurs.
Si alguna vegada et trobes sota el llit metafòric d’un Procust, veuràs com ell es torna obsessionat amb la idea d’imposar mesures, ordre i control sobre tots els que l’envolten. Com una olla de pressió, hi ha uns límits que no es poden sobrepassar, perquè la pressió no es pot mantenir indefinidament: cada restricció, cada norma absurda, cada intent de doblegar els altres acumula tensió. I al final, quan la paciència s’acaba, l’olla explota. El seu control es desfà, les seves mesures ridícules volen pels aires, i la llibertat i la força de qui no es deixa encaixar irrompen amb una energia que mai va poder contenir. En aquests moments on et pots sentir perdut, desorientat, sense saber com reaccionar, és útil tenir algunes pautes d’actuació.
- Mutis i obedient pot semblar la primera estratègia, però només és aparent; no hi ha llibertat en silenciar-se completament, només supervivència temporal.
- Alça la veu dins de tu mateix, encara que ell no pugui sentir-la; que la teva determinació sigui el motor invisible que el supera cada dia.
- Rompeix les seves regles invisibles amb cada pas que dones fora del llit; la creativitat i l’originalitat no es poden mesurar ni restringir.
- Inicia un camí propi, allunyat de les seves mesures i del seu control, sabent que la llibertat és més poderosa que qualsevol patró imposat.
- Observa, amb calma i ironia, com la seva vanitat es desfà mentre tu avances lliure i incontenible, sense necessitat de cridar, sense buscar aprovació, només mostrant la teva força natural.
El triomf silenciós és un art: cada gest, cada idea i cada pas fora del llit diminut travessa les ombres del seu món limitat i revela la petitesa de les seves mesures. Ell intenta contenir-te, però ja és tard: la teva llibertat i la teva força són més grans que les seves regles, i res ni ningú no les podrà ajustar. Els Procusts moderns continuen rondant per tot arreu, amb el seu somriure amable i els llits metafòrics preparats. Volen que et vegis bé… però només dins dels marges que ells consideren segurs. Volen ajudar-te… sempre que no sobresurtis. Volen escoltar-te… però només si parles dins del seu guió.
Però hi ha una regla que no poden infringir: tu no encaixes en les seves mesures, ni ara ni mai. Cada pas teu fora del seu control és una demostració silenciosa de força i autonomia. I això, estimats Procusts, és la derrota més refinada, punyent i deliciosa que mai coneixereu. L’olla de pressió que heu intentat mantenir esclata al final, i la vostra vanitat queda desbordada, mentre la creativitat, la llibertat i la força de qui no es doblega irrompen amb una energia que mai podreu contenir.
*ALBERT URDAL











Fes el teu comentari