—Qui ets? —li pregunto mentre el silenci envaeix tota l’habitació.
—Sóc jo, no em coneixes? La soledat.
—Però… per què véns a veure’m? No veus que tothom em diu que ets perillosa?
—Perillosa? Només si em confons amb l’abandonament. Jo no vinc a fer-te mal, vinc a recordar-te que existeixes més enllà de les mirades dels altres.
—Em fas sentir estrany, com si em faltés alguna cosa.
—El que et falta és acostumar-te a mi. Quan em deixes seure al teu costat, descobriràs que no sóc buit, sinó espai. Que no sóc un silenci imposat, sinó respir que et torna a tu mateix.
—I si m’acostumo a la teva presència, i em quedo sol massa temps?
—Aleshores aprendràs que la teva pròpia companyia pot ser el refugi més fidel.
Sentir-se sol pot ser una experiència realment trista, que ens inquieta i ens impedeix gaudir del moment, de viure l’aquí i ara. Aquelles persones que viuen aquesta solitud sovint es troben atrapades en un turment que fa por, perquè ningú vol sentir-se aïllat, marginat, abandonat o ignorat. Aquesta és la soledat no desitjada, aquella que arriba sense que la busquem i que provoca por i incomoditat. D’altra banda, la soledat buscada, desitjada, és una altra història. És un estat que es tria, un moment en què la persona busca estar sola per gaudir d’un espai i un temps que li permetin trobar la calma. En aquesta experiència, es cultiva l’interior: és un moment per mirar cap a dins i, així, poder sortir cap a fora amb més força i autenticitat.
Les dues formes de soledat es viuen de manera molt diferent, sobretot pel que fa al silenci. Quan et sents sol, el silenci pot ser pesat, persistent i aclaparador; cada crit, mirada o gest revela la necessitat de compartir el que s’està vivint i alleugerir la por. En canvi, quan es tria la solitud, el silenci es converteix en un aliat: ens permet escoltar-nos, reflexionar i descobrir qui som realment. És un espai per conèixer els nostres pensaments, emocions, límits i, fins i tot, per revisar les nostres actituds i prendre decisions amb més claredat.
Hem après a veure la soledat com si fos un enemic. Quan la paraula apareix, automàticament la relacionem amb el buit, la tristesa, l’abandó i el fracàs. Però, i si fos tot el contrari? I si la soledat (quan és desitjada i viscuda de manera conscient) esdevingués una de les experiències més saludables i enriquidores que tenim al nostre abast?
Vivim en un món que valora la companyia: la parella, els amics, els plans compartits. Sortir al cinema, sopar fora, viatjar… tot sembla més ple quan ho fas amb algú. Però quan decideixes gaudir d’aquestes experiències sol, sovint et trobes amb mirades curioses, com si hi hagués alguna cosa que no encaixa. Cada vegada més persones, però, estan descobrint el valor de passar temps amb elles mateixes. Escollir la solitud no és apartar-se del món, sinó regalar-se un espai propi. És un respir necessari, un moment per escoltar-te, pensar, ordenar les idees i sentir sense presses ni interrupcions. És com tornar a casa després d’un dia intens: et serenes, et retrobes i avances al teu propi ritme.
És curiós com la soledat és un d’aquells temes que sovint preferim evitar. La relacionem amb el buit, la tristesa o la falta de vincles, i per això intentem omplir-la amb soroll, plans improvisats o activitats sense descans. Fugim de la soledat perquè ens incomoda, perquè ens fa sentir despullats davant nostre. Tanmateix, arriba un moment en què aquesta fugida constant deixa de tenir sentit. La soledat sempre torna. És persistent, pacient, inevitable. I potser la clau no és resistir-s’hi, sinó atrevir-nos a mirar-la de cara, a fer-nos amics d’ella. Estar sol, acceptar la soledat com a companya, no significa renunciar als altres, sinó tot el contrari: ens prepara per viure les relacions d’una manera més lliure i autèntica. Només quan aprenem a estar bé amb nosaltres mateixos, podem estar bé amb els altres.
—Encara hi ets, soledat?
—Sempre hi sóc. Només cal que em crides i em deixes entrar en la teva vida.
—Ja no et veig com un perill.
—Perquè has après que jo no et trec res; et dono espai.
—I saps què? Potser et truqui més sovint.
—Quan vulguis. Jo soc la porta que et porta a tu mateix.
Fes el teu comentari