Quan la Terra Alta tenia gairebé 24.000 habitants a principis de segle passat, Catalunya no arribava als 2.000.000. Passats 125 anys la Terra Alta en té pocs més 11.000 mentre que Catalunya arriba als 8 milions. Hom pronostica que d’aquí 25 anys Catalunya arribarà als 10 milions. Tot quedarà igual amb els previstos increments poblacionals?
Els moviments demogràfics provoquen desordre territorial i per antonomàsia social i econòmic. Mentre uns territoris creixen, altres perden habitants. El contrast existeix entre les zones riques de creixement continuat i les poc desenvolupades que decreixen. Sobretot les diferències son apreciables entre les comarques agrícoles, aturades econòmicament i les pròsperes, les zones turístiques i les industrialitzades. Mentre Barcelona i el seu cinturó industrial ha crescut desmesuradament, les zones agrícoles perden població i riquesa. Als pobles de l’interior la població s’envelleix perquè els joves estudien i han de marxar obligadament a treballar fora. A les capitals hi fan cap aquests universitaris, atrets per la feina, on s’hi casen, adquireixen un habitatge, hi tenen els fills i fan créixer l’economia.
Un exemple clar el tenim a la província Tarragona. L’any 1900 aquesta capital tenia 21.000 habitants i ara arriba quasi als 140.000. Durant els darrers 125 anys, la població de Tarragona ciutat, s’ha multiplicat gairebé 7 vegades. La província, entre el mateix període de 125 anys, tenia 340.000 i ara en té 850.000. El creixement més alt s’ha produït al sector Tarragona-Reus, possiblement per la instal·lació de les petroquímiques, i les turístiques de la costa Daurada i de l’Ebre. Les poblacions costaneres, han crescut significativament com es l’Ametlla de Mar que era un poble de pescadors 2.500 habitants i actualment passa dels 7.000 i a l’estiu arriba als 25.000. I el contrast significat el tenim entre el Perelló, població agrícola de l’interior i l’Ampolla, població marinera i turística per excel·lència. Fins el 1989 formaven un sol poble depenent de l’Ajuntament del Perelló i un cop l’Ampolla es va independitzar, l’un s’ha estabilitzat demogràficament i l’altre creix constantment i el supera en tots els aspectes.
Aquests moviments demogràfics provoquen greus problemes que els estem patint a diari. Les capitals i les poblacions grans necessiten habitatges. Els lloguers s’han incrementat a preus que molts no hi poden accedir. Alguns joves arribats dels pobles a treballar a les grans ciutats es troben que per adquirir un pis han de pagar una hipoteca que se’ls menja gran part del sou que perceben. Els estudiants que han d’anar a les universitats, durant els anys d’estudis, han de llogar un pis o una habitació a aquestes capitals o ciutats grans, i suporten un cost altíssim i, en molts cassos, assumit per gent de pocs recursos procedents dels pares de comarques agrícoles. I inclús molts joves de les mateixes capitals no arriben amb llurs sous a adquirir un pis de propietat.
Quelcom semblant succeeix amb les comunicacions. Les autopistes de quan les feren gratuïtes, sense haver previst l’increment de nous carrils circulatoris, van repletes de vehicles i petits accidents provoquen grans retencions i emprenyament dels usuaris. Els trens de les comarques de l’Ebre, per arribar a Barcelona, triguen el mateix que pels anys 50 quan les màquines eren de fum. La consellera Paneque s’excusa dient que Catalunya té infraestructures pensades per 6 milions i en som 8. Les Rodalies, conseqüentment, son un desastre que fan perdre mils de milions d’euros al PIB català. I el Corredor del Mediterrani, construint-se de fa més de vint anys, provoca un accés de trànsit de camions per l’autopista i per més desconcert discriminatori el fan passar per Madrid. Conseqüències totes elles provocades per la manca d’inversió a Catalunya. Per cada euro que s’ha invertit a Madrid a Catalunya no s’arriba al 10%.
Havent-se incrementat la immigració sense ordre ni concert, els problemes demogràfics provoquen més problemes cada dia i dels 6 milions d’habitants de Catalunya de l’època del president Pujol hem passat als 8 actuals i arribarem als 10 d’aquí pocs anys. I el problema s’incrementa quan els nous vinguts els necessitem per treballar però molts d’ells sense papers, amb ofici ben après, no poden treballar i les empreses no els poden contractar malgrat necessitar-los per atendre llurs necessitats productives. Molts d’ells malviuen de subvencions pagades amb els nostres impostos. No treballen, no cotitzen a la S.S. i incrementen encara més la pobresa general. El desconcert general augmenta, quan malgrat viure malament, se’ls atén amb subvencions i donacions, alguns cops, concedides però inexplicables.
Als pobles agrícoles queden moltes cases unifamiliars buides en morir els pares i avis, havent marxat els joves a viure a les capitals. També requereixen un interès molts especial per part dels governs per rehabilitar-les que solucionarien problemes: per evitar el despoblament i l’empobriment, i per donar habitatge, si es disposen de comunicacions pertinents a les capitals universitàries properes, a aquells que marxen a treballar on no poden ni llogar, ni comprar on poder viure.
I un altre aspecte ben significat és el problema lingüístic. Amb la continuada immigració la llengua pròpia perd pistonada. Arriben els sud-americans i molts d’ells es creuen amb el dret d’exigir parlar en castellà a Catalunya. Als bars, les botigues, a les consultes mèdiques, o a les converses escolars cada cop la gent enraona més en castellà, amb l’ajuda dels tribunals de justícia, i amb la complaença directa del PP, VOX i Societat Civil Catalana.
Per tant, els moviments demogràfics actuals causen greus problemes sense que el PSC-PSOE hi posi remei efectiu. Parlen de grans inversions i milionades que s’invertiran aquí i allà, però les lleis que haurien de donar solucions als problemes, avui per avui, son fum que s’esventa, que marxa i no torna. Cal donar solucions urgents al problema demogràfic. Dins de poc podem quedar absorbits per la manca de la visió actual que ja sofrim profundament.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari