A Espanya tenim dues justícies. La justícia menor i ordinària exercida per la gran majoria dels
jutges, que funciona. Coneixem les dificultats, les muntanyes de carpetes de causes parades
per manca de personal i, com succeeix a la majoria dels sectors de la societat catalana, per
no disposar de prou finançament. Però, amb errors que en el món dels humans
existeixen, el gran públic qualifica la justícia com a normal i equànime. Hauria de ser més
ràpida i més àgil, però amb evidents dificultats, funciona, gràcies a la dedicació del
funcionariat dels jutjats i la bona feina dels jutges, malgrat les deficiències estructurals.
Existeix però una altra justícia; l’alta justícia. Aquella que implica directament els polítics i
que la gent la qualifica de polititzada. Representarà un petit tant per cent de les causes
però són les mediàtiques, les que es comenten com a sectàries i polititzades a les taules dels
bars i entre les famílies i les amistats quan es reuneixen. Són, en definitiva, les que fan un
mal extraordinari al món de la democràcia. I el problema comença arran que els alts magistrats
són elegits pels partits polítics majoritaris, sobretot el PP i el PSOE, qualificats els uns de
conservadors i els altres de progressistes. I quan jutgen, les sentències es decanten a un
costat o l’altre (molts cops usant la mentida, les mitges veritats o la manipulació) sempre a
favor del nombre de magistrats que formen part dels tribunals, siguin del PP o del PSOE.
Això fa trontollar la democràcia i el desprestigi en ella mateixa. En un estat de dret, i per tant
democràtic, això és inadmissible.
Quan el poder legislatiu, per tant, PP i PSOE, s’encarreguen del nomenament dels jutges
escollits per formar part dels alts tribunals, posen els que són de la seva corda i del mateix
pensament ideològic. I com se’ls paga més que als mateixos polítics, saben que allunyar-se
de l’equanimitat, no se’ls tindrà en compte i que al final quedaran exonerats de les
possibles culpes pels polítics que els han escollit. Consegüentment estem jugant contra la
llibertat i contra la democràcia. Els governs lliures depenen dels acords que estableixen els
equilibris però mai jugant a favor d’uns o en contra dels altres. I als ulls de la gent, els alts
tribunals sentencien arbitràriament. I moltes vegades, com els magistrats elegits depenen de
la ideologia política, suspenen causes molt greus contra els polítics o contra les personalitats
que els han elegit. Tenim exemples a dotzenes, començant pels tribunals del procés. Tots els
encausats independentistes foren condemnats per la seva ideologia política contrària a “la
unidad de España”, o, ara mateix, que al judici contra la família Pujol, al fons de la qüestió
se’ls està jutjant com escarment nacional. Pujol va passar “de personaje del año”, a
“enano, habla castellano”. Poden haver suposades irregularitats comptables d’alguns dels
seus fills, però el MHP se’l jutja per haver estat el personatge més sobresortint de Catalunya
durant les dues dècades com a president del govern de Catalunya i se l’obliga a comparèixer
al judici com a revenja amb les facultats minvades, com acrediten els metges especialistes.
Això és molt greu!
Com personatges del govern d’Espanya com Rajoy, alguns dels seus ministres, i “policías
patrióticos” no se’ls asseu a la banqueta d’acusats per casos molt més greus? El seu pare
Florenci que mai no volia que el fill fos president de la Generalitat, i que coneixia per
l’experiència dels presidents de la Mancomunitat i de la Generalitat, com se’ls havia tractat
anteriorment per Espanya, havia dipositat part dels seus diners a l’estranger pel
manteniment de la seva esposa i dels fills per prevenir el que podia passar i ja havia succeït
als seus antecessors. No eren diners per enriquir, Jordi Pujol i Soley.
El ministre Montoro va trobar un llistat de més de 800 dipositaris espanyols que tenien
diners a Suïssa. Quants n’han estat jutjats d’aquests senyors? O el mateix Rajoy per “la
operación Cataluña?”. La conclusió de la gent del carrer és que la justícia és “un cachondeo”
i això és el que fa més mal a la democràcia i a la llibertat de les persones. I aquest
maltractament judicial, desanima la gent, i dedueixin al final que tots els polítics són uns
aprofitats per beneficiar-se personalment dels càrrecs que ocupen. Això és el pitjor que pot
succeir en un país qualificat de demòcrata. I vet aquí com els joves que no coneixen les
dictadures, els cops d’estat, i “los manifiestos” de generals revoltats durant els darrers 200
anys, manifesten equivocadament que optaran per votar a les extremes dretes. Els culpables
són el PP i el PSOE per les contínues acusacions de corrupteles dels uns contra els altres.
Algunes falses i altres vertaderes.
Les baralles entre PP i PSOE, sobre el fiscal general de l’Estat, fan un gran mal a la
democràcia. Això mai hauria de succeir perquè irromp la bona marxa dels governs, siguin de
dretes o siguin d’esquerres. Quan els polítics perden el respecte vers als seus adversaris,
perden també la seva credibilitat. Els polítics estan per servir els votants, encara que només
siguin els seus. Però tractar-se de corruptes a les Corts, i maltractar-se mútuament és un
espectable impropi de la democràcia i la serietat. On arribarem, senyors lectors, amb
aquesta alta política polititzada?
*Anton Monner –Cronista de Gandesa–
Fes el teu comentari