La transició cap a les energies verdes sembla que ja ha fracassat. L’actual producció s’hauria d’incrementar per quatre, i la majoria dels ajuntaments hi posen inconvenients. En la societat actual, tot es mou per l’interès. A les Terres de l’Ebre tenim les centrals nuclears que han donat llum a les zones industrials de Barcelona i Tarragona, que han crescut constantment i cada dia són més potents. Necessiten més habitacles perquè augmenten demogràficament i industrialment; tot se’ls ha quedat petit. I en aquest moment ja els cal més electricitat i preveure’n les futures necessitats.
Manifesten, els que manen, sense creure-s’ho gaire, que les centrals nuclears s’han de tancar. Com es poden tancar si les energies renovables no creixen prou i la insolidaritat dels territoris on s’haurien d’instal·lar de noves arriba a límits infinits? Volen, això sí, mantenir una economia de creixement continuat que el planeta no pot assumir per la carbonització mediambiental.
Existeix, per tant, la discordança de voler i no poder, perquè hi ha pobles i comarques que es neguen a instal·lar centres d’energies verdes al seu territori. Fan lleis als parlaments amb voluntat de resoldre el problema, però qui no les vol escoltar no en fa cas. S’hi nega i aquí s’ha acabat tot! Troben molt bé que s’instal·lin en territoris aliens, però ells, oposant-s’hi i sense aportar res, ningú els castigarà per la seva negació.
En una trobada cultural a la qual vaig assistir la setmana passada, a la comarca del Matarranya, una de les ponents de la zona em va dir, entre orgullosa i cofoia, que ells havien vetat la possibilitat d’instal·lar molins d’energies renovables al seu territori. Ho va manifestar com si haguessin guanyat una gran batalla, potser perquè, en arribar a Calaceit, es veuen els centenars de molins que funcionen a la Terra Alta i que “ornamenten” els seus termes amb mastodòntics castells de més de cent metres d’alçada (i ara ja se’n construeixen de dos-cents), que disposen d’un pilot de llum dalt de la torre per evitar accidents aeris.
Els del Matarranya formen part d’una comarca “pobra”, com la Terra Alta, que perd població, que veu com les terres queden ermes, que els pastors s’acaben, que els boscos s’engrandeixen, que tanquen els negocis i no hi ha relleu generacional, i que els ajuntaments disposen de pressupostos irrisoris. La meva resposta va ser que a la comarca dels Ports, a la zona de Cantavella i poblacions veïnes, se n’instal·laran grans quantitats de molins, com ja tenim a la Terra Alta, i que les conduccions de la MAT —les línies d’alta tensió— hauran de passar pel Matarranya per continuar per les Terres de l’Ebre i fer cap a Barcelona. O sigui, que potser no disposaran de molins ni de plaques solars, però sí de les grans torres metàl·liques que s’instal·laran al seu territori tant si volen com si no volen.
Com al Matarranya, tampoc a l’Empordà i moltes altres comarques catalanes no en volen, de molins. Però, en canvi, consumeixen l’electricitat que necessiten i paguen el mateix que a la Terra Alta, on només tenim un total de 9.000 habitacles repartits entre 12 pobles. Així i tot, produïm electricitat per a dos milions d’habitacles i paguem pel quilowatt consumit al mateix preu que ells. És a dir, els insolidaris se’n beneficien i nosaltres, els productors, que hauríem de tenir reduccions a la factura en proporció a la producció verda i renovable que generem als nostres termes municipals, paguem igual que ells i, a més, hem d’assumir el cost del transport a la factura mensual. Clarament, són insolidaris i se’n beneficien dient simplement que no volen molins amb les excuses que exposen.
I ens adonem que la insolidaritat comença per aquells que elaboren les lleis als respectius parlaments. Són els Molt Il·lustres Srs. diputats, i se’ls tracta de “Senyories”, els que haurien d’adonar-se que en són els màxims responsables d’aquest maltractament envers les comarques productores com és la Terra Alta i altres comarques del sud de Catalunya. Però la majoria dels diputats pertanyen a zones on els seus ajuntaments no volen molins; acotxen el cap, el posen davall de l’ala i no s’hi posa remei.
Fer lleis i aprovar-les és molt fàcil, però, per a la instal·lació de molins, la insolidaritat encara ho és més. I en la majoria dels llocs com la Terra Alta o les Garrigues, comarques que es despoblen, tenim funcionant els molins, i els principals beneficiats en són els ajuntaments. Però els diners que entren a les seves arques no van a parar a remeiar el despoblament, a crear llocs de treball o a enfortir el sector agrari per evitar grans incendis forestals. Els consistoris els destinen a crear serveis al seu municipi, com piscines cobertes, programar saraus gratuïts i molta música per la festa major.
Els parlaments haurien també de legislar, com s’ha fet amb “els fons nuclears”, aportant diners exclusius per destinar-los a crear llocs de treball, subvencionar els pagesos i els pastors que treballen les terres, i fomentar nous negocis als municipis, com pastissers, ferrers, paletes o botiguers.
Clarament, els parlamentaris haurien d’ocupar-se que els municipis i les comarques solidàries disposessin d’una compensació proporcional a la producció. La insolidaritat resulta molt fàcil avui en dia, però que cadascú es carregui amb la seva vela, i que els parlamentaris facin la seva feina aplicant el sentit comú i compensant la lleialtat dels que han permès les instal·lacions al seu territori. Els seients els ocupen pels nostres vots, i ja sabem que són elegits més diputats dels districtes insolidaris que dels solidaris. Però les zones en despoblament mereixen el mateix respecte i les compensacions oportunes. Esperem que novament es facin revisions en aquest sentit i que els solidaris rebin les compensacions que mereixen.
*Anton Monner –Cronista de Gandesa–
Fes el teu comentari