Llegir a Josep Gironès no és poca cosa. Prové d’una família de menestrals de la Fatarella que com succeïa pel segle passat, els fills de famílies humils, no podien anar a la universitat a cursar els estudis. Només hi anaven la gent de casa bona i pocs. Josep ha estat pagès, paleta i funcionari, i ja jubilat, és novel·lista, caminador, excursionista i entusiasta escriptor de paisatges, racons bonics i d’històries ancestrals. És l’home que s’ha fet a ell mateix, que ha pujat escalons gràcies a la constància, l’amor a la terra i l’ànim de saber, conèixer i fer-se gran instruint-se amb llibres a la mà i aprenent amb la feina diària que ha desenvolupat. I tant és així que el trobem sovint, signant magnífics articles a diferents periòdics, i publicat 24 novel·les qualificades d’excepcionals, en guanyar premis quan les ha presentat a concursos literaris, com “Cròniques de morts, vius i delicats” que va merèixer el Premi Sant Carles Borromeu 2008 del Cercle d’Arts i Lletres d’Andorra, “Planys de figuera blanca”, Premi Rovira i Virgili de Tarragona del 2005, “La Cabana”, Premi de la Vila d’Ascó del 2007 o “Presidi Major”, Premi Fiter i Rossell del 2014, entre altres meritoses, històriques i costumistes.
“L’Home del Segle”, és una novel·la per excel·lència de la Terra Alta basada en la nostra terra, en un personatge que va viure els cent anys del segle XIX, de casa bona i reconeguda a la Fatarella i als pobles veïns, propietari agrícola, inquiet, curiós, comerciant que coneixia i s’interessava continuadament per la història del moment de les Espanyes i de Catalunya gràcies als contactes amb gents d’arreu i amb els pastors de la seva casa pairal i les relacions que aquests tenien amb els ramaders d’altres indrets quan es trobaven per les carrerades.
L’Espanya Imperial nascuda per la conquesta d’Amèrica es va fer rica gràcies a l’or, la plata i els joiells que robaren als maies, inques i a la resta de pobles del Nou Món. Visqueren uns Segles d’Or esplendorosos per les riqueses que els envoltaven, carregats de corrupció i passions. Arribaven els vaixells carregats d’or, els terratinents anaren a fer fortuna disfressats de “Tercios”, els seus treballadors també els acompanyaren per enriquir-se que s’aparellaren amb les nadiues, creant la raça de “criollos”. Mentrestant, les terres castellanes s’ermaren, es construïren grans catedrals amb els diners espoliats als americans amb mestres d’obres d’origen basc i navarrès. Castella, empobrida i sense produccions agrícoles, havia d’adquirir els productes del camp, sobretot l’oli, als catalans, aragonesos i valencians que s’exportaven via Sevilla, al Nou Món. La corrupció s’apoderà dels magnats castellans, dirigits per ociosos reis que es deixaven portar per personatges ambiciosos com el “Conde-Duque de Olivares” que robaven a mansalva de les grans riqueses que arribaven d’Amèrica, mentre ells es dedicaven a caçar i perseguir les joves noies les més boniques de cada lloc. Castella va empobrir-se per les guerres, la corrupció i el desordre. I Catalunya en pagarem les conseqüències en bé i en mal. Ens compraven l’oli, el blat i el vi i això ens va anar bé i els pagesos podien viure gràcies als alts preus dels mercats agraris, i inclús, els nostres pobles, incrementàvem la població de gent arribada de Llenguadoc. Però per l’altre costat, manant els nostres territoris, pretenien destruir la nostra idiosincràsia. Enverinaren Pau Claris el nostre president, quan Catalunya va ser independent i es va desvincular de la Corona d’Aragó, l’any 1648. Després, pel tractat dels Pirineus de l’any 1659, regalaren Catalunya Nord a França, ocuparen Catalunya i a les cases dels nostres pobles s’allotjaren durant anys els soldats ocupants flamencs, italians i castellans.
Arribà el segle XVIII i als catalans ens aboliremles nostres Constitucions i les lleis quan Felip V s’apodera de Barcelona, “por derecho de conquista”, l’11 de setembredel 1714. Se’ns aplicaren els costums de Castella, com una província castellana més, se’ns imposà un capità general que a força de xurriaques governava a sang i foc, i s’implantà el Decret de Nova Planta, on quedaren suprimides les nostres lleis, el català com a llengua, les 8 universitats que funcionaven, els ajuntaments, les Corts, el Parlament i el govern instituït 500 anys abans, el més democràtic d’Europa fins aquell moment. Però passats uns anys, l’economia catalana va avançar. Els nostres empresaris compraren i hagueren de pagar uns impostos als reis borbònics per poder viatjar a Amèrica i exportar els nostres productes que fins aquells dies com no érem espanyols no podíem colonitzar “els indis”.
I arribem al segle XIX, entrem de ple a la novel·la “L’Home de Segle”, on aquest personatge fatarellenc ens explica la història frustrant, indignant i terrible d’una Espanya en decadència on les baralles entre conservadors i liberals ens porten a la ruïna total. Comença per un rei que ven a Napoleó Espanya l’any 1808 a canvi de poder continuar robant i allò que fan les famílies reials: viure sense treballar, dins de grans palaus a costelles dels pobres servidors. Arribem a la Constitució de Cadis, però aviat els conservadors destrueixen els petits avenços legislats perquè amb els latifundis de terres que són propietaris volien continuar vivint amb fastuositat sense pagar impostos i treballant els obrers considerats com esclaus. I així arriben les guerres entre carlins i isabelins. Els reis armen Espanya en una guerra, com la que patirem a Gandesa per l’assetjament de Cabrera. Morts, ferits, els gandesans, sense menjar i morint, al cap de tres anys de guerra n’hagueren de marxar uns 600 refugiats a Mequinensa. El poble quedà arruïnat i la reina ens declara “la Muy Heroica, Leal e Inmortal Ciudad de Gandesa”. Ens donà 4 milions dos-cents mil rals per reconstruir la població que havia quedat totalment derruïda. Però els diners es perderen pel camí i feren cap a la butxaca d’un dels polítics del moment, dipositant-los a un banc de Lleida. Fins i tot el monument commemoratiu que s’havia promès per construir-lo en mig d’una plaça, no va muntar-se. I així s’armen noves guerres entre carlins i isabelins, cops d’estat i apareix “la Gloriosa” proclamada pel reusenc general Prim, que en no caure’ls bé l’assassinaren amb una trabucada. A finals del segle va arribar la Renaixença i Catalunya revifà culturalment, econòmica i com a poble.
Això és el que explica el protagonista, lligat amb anècdotes familiars, professionals, de negocis, de tractes amb els diferents rectors del poble que per aquell temps comptaven molt,i inclús amb algun enrenou de faldes, parlant amb la gent de dins i de fora, que li donaven corda per conèixer tots els intríngulis que es vivien a la Fatarella, a la comarca, a Catalunya i a Espanya.
Una novel·la necessària històricament parlant. S’ha de llegir per conèixer les veritats generals molt semblants a les actuals entre el PP i el PSOE, que resulta ser una repetició històrica d’una Espanya que els que manen a Madrid sempre es barallen quan Catalunya aixeca l’ala, reclama llurs llibertats i, conseqüentment, sempre està al fons i és la base de tots dels enrenous que s’armen entre ells. I el dolent és que al final els catalans en paguem les conseqüències! Vegis amb els presidents de la Mancomunitat i de la Generalitat, que gairebé tots han estat empresonats, inhabilitats i assassinats com Pau Claris o Lluís Companys.
*Anton Monner –Cronista de Gandesa–
Fes el teu comentari