De tota la vida, el món de la pagesia —això que ara se’n diu el “sector primari”— sempre ha estat al darrer escalafó de la societat. I en aquest moment, els joves en fugen sense remei, malgrat que els conreus s’han mecanitzat i les feines s’han reduït. Vet aquí que moltes terres que haurien quedat ermes es continuen treballant gràcies a la mecanització.
Però els pares, cansats de ser maltractats pels preus dels fruits, per la climatologia i per la manca de visió legislativa, possibiliten que els fills estudiïn i abandonin la tasca familiar. Fins fa pocs anys els fills continuaven la feina dels pares, però irremissiblement s’ha acabat el “relleu professional”.
Els fills, amb la complicitat dels pares, marxen a estudiar a la capital, on paguen un pis o una habitació a preu d’or que surt de les depauperades arques familiars, guardades i estalviades per disposar-ne els anys de males collites. Als pobles, aquests joves ja no hi tornaran més, si no és per vendre les finques i la casa on van néixer, per la Festa Major o per passar-s’ho bé amb els amics de la infància, o per anar a buscar l’oli, el vi, les verdures o les fruites que encara produeixen els pares.
Pagesos i pastors ho tenen tot en contra. Vet aquí que les terres s’ermen, els boscos s’engrandeixen i els petits pobles, cada any, perden habitants. Envelleix la població, tanquen les petites botigues i la comunitat s’empobreix. En aquests moments tenen més importància les aus del Delta del Llobregat que els pagesos que lluiten per servar les propietats i poder viure dels seus treballs.
O els pagesos de Verdú, que veuen com els conills se’ls mengen els conreus i els destrueixen les plantes. O els pagesos de la Catalunya interior, que pateixen els danys dels senglars o dels cabirols, que els xafen els arbres o els malmeten els fruits. Els animals estan per sobre dels pagesos i dels pastors.
Però ara que ha arribat la pesta porcina africana, es fan campanyes especials per sacrificar-los tan aviat com sigui possible, com els conills de Verdú. No passa el mateix amb les aus del Llobregat: s’ha d’ampliar l’aeroport de Barcelona i s’han de servar els ocellets, mal pesi als pagesos de l’indret. Per una raó o per una altra, l’agricultura sempre ha de “pagar els plats trencats” dels altres sectors econòmics i segueix sent la darrera anella de la cadena de la societat.
El món ha canviat. Ha evolucionat molt. Portar productes agraris d’un lloc del món a un altre costa tan poc com carregar-los a l’avió o al vaixell, abaratint-los molt per sota del preu de cost del nostre pagès. Quan ven el seu raïm, les olives, el gra o les ametlles, es troba que li paguen per sota del preu de cost, perquè els mateixos productes arribats de països llunyans costen menys.
Els pagesos sucumbeixen i no els queda altre remei que vendre’ls al preu que els ofereixen, encara que hi perdin diners. Aquesta és la gran pena que cal solucionar d’una vegada. Els pagesos i pastors guarden, amb el seu treball, sacrifici i constància, els nostres camps. Sense ells, els termes municipals serien grans boscos i la gent no disposaria de productes de proximitat, ni de camins, ni de terres treballades, ni de la sostenibilitat necessària del territori.
Vet aquí que han d’arribar les solucions. I Catalunya les disposa, pel treball i els impostos que paguem. Fan cap a Madrid i haurien de tornar-nos-els per atendre les necessitats dels que hi viuen. Però s’esfumen pel camí i mai no arriben.
Als pagesos se’ls ha d’oferir un tracte preferencial per afrontar les necessitats dels pobles on produeixen, hi treballen, hi malviuen i es veuen abandonats per unes administracions que no semblen importar-se gens ni mica per l’abandó de les terres agrícoles i els problemes consegüents que això provoca.
El problema ve de lluny. Amb l’espoliació que pateix Catalunya, els seus governs no poden atendre la multitud de problemes que afecta el país. El president i els consellers de l’actual govern reparteixen milions a cada visita que fan pels pobles: ponts, hospitals, barris, escoles, carreteres, centres de salut… i tot sense disposar ni de pressupost ni de diners suficients per fer front als pagaments. En definitiva, molt de parlar, això sí, però sense diners poca acció es pot realitzar.
ERC i Junts fa mesos que demanen conèixer el dèficit fiscal de Catalunya per donar suport al govern de l’Estat. En canvi, el PSOE promet, però com que els fa vergonya l’espoli que ens sotmeten des de fa tants anys —tant ells com el PP—, no poden ni volen donar les xifres. Entre el que paguem i el que se’ns retorna, Catalunya podria ser un dels estats més avançats d’Europa i, en canvi, any rere any, perdem pistonada pel mal funcionament de Rodalies, la manca de carreteres i la burocràcia que posa pals a les rodes a cada moment.
Però els pagesos i pastors necessiten ajuda. I com que els preus dels fruits no poden augmentar-se, cada pagès necessita un suport directe a la factura de la seguretat social agrària i per les hectàrees treballades, segons la qualitat de les terres. A més, cal oferir als nous incorporats que desitgin treballar les terres ermes les facilitats necessàries i les ajudes corresponents perquè la feina els sigui rendible.
Algú pot creure i acusar-me que és demagògic el que escric i demano. Però ni és demagògic ni és “fer volar coloms”. Si els ajuts no s’estableixen el més aviat possible per reactivar el sector, els nostres termes quedaran erms i convertits en grans selves.
Llavors necessitarem més bombers per apagar incendis, més avions, més màquines, i els grans desastres ecològics s’aniran produint un darrere l’altre, amb un cost molt superior a l’ajuda que haurien de rebre sistemàticament pagesos i pastors.
És hora de començar a treballar, parlant i prometent menys, i fent més per Catalunya i pel món de la pagesia, que és qui més ho necessita.
*Anton Monner –Cronista de Gandesa–
Fes el teu comentari