1. Ens piquen el bitllet per parlar, fa un parell de seccions, d’inconcrecions importants en el projecte del ferrocarril orbital de Catalunya. Com pot ser, si se’n sap el traçat i les estacions, tant les ja existents actualment com les noves que hi haurà? El “truc” són els diners. I no el pressupost total, sinó el calendari de la inversió. És a dir, el punt feble habitual d’aquests temes, per dir-ho fi.
2. I un tema no menor. Tot i que el projecte sigui fruit d’un acord pressupostari a Catalunya, això qui ho paga? La Generalitat? Madrid, en tant que propietari —via Adif— de les vies que hom vol aprofitar? A mitges, entre la part nova i l’aprofitada? Esperem asseguts.
3. La selectivitat posa en carn viva el problema amb els idiomes de l’escola catalana. Del 2021 ençà, les notes d’anglès han baixat un 6,21%; les de francès, un 10%. L’única llengua en què puja la nota mitjana és, tot i ser minoritària, l’alemany, amb un 5,9%.
4. Mentrestant, les notes d’idiomes a la selectivitat pugen des de fa anys a la resta d’Espanya, fins i tot en percentatges de dues xifres. Què passa, si Catalunya és un país multilingüe i teòricament més obert, o potser més predisposat, en aquestes matèries?
5. La major part d’experts apunten dos elements. Un, que aquestes situacions no es deuen tant als alumnes com a la forma en què s’ensenyen les matèries. L’altre, que aprovar un examen escrit no equival a dominar un idioma en una conversa real. I Espanya continua figurant entre els països europeus amb menys nivell d’anglès parlat.
6. Pots demanar-li a la intel·ligència artificial una proposta d’inversió d’alt rendiment i nul risc. I és possible que te’n recomani una. Una altra cosa és que sigui veritat o tingui versemblança. Que els duros a quatre pessetes no han existit mai.
7. El magatzem a Vandellòs 1 que havia d’acollir els residus nuclears de la central clausurada enviats a França porta 20 anys de retard. I torna a ajornar-se. Es preveia tenir-lo enllestit el 2027 i funcionant el 2028, però les obres no estan ni licitades. Tot queda prorrogat fins al 2030, suposant que no es maregi més la perdiu.
8. Tothom té dret a rendibilitzar la seva fama com a ganxo de tota mena de negocis. Potser no és tan legítim insinuar que ajudes desinteressadament quan ho fas cobrant. O cobra qui fa la tasca, que tu possiblement només poses la cara, però no de franc. I menys encara quan, dins del sector que sigui, no ets precisament barat, sinó que estàs en la franja alta de preus.
9. Tampoc és el mateix vendre un gaspatxo o una crema cosmètica, activitats bastant inofensives, que comerciar amb la desesperació de gent collada pels deutes.
10. Fa dos anys dèiem que una part del sector turístic començava a veure les orelles al llop. Que el negoci se’ls començava a morir d’èxit. Perquè s’acostava a un topall a partir del qual el país no podia encaixar l’impacte de l’activitat i aquesta ja no podia créixer més per molt que volgués.
11. Aquell estat d’opinió va ser tan minoritari com efímer. El panorama continua dominat pel diner fàcil i ràpid. És pa per avui i gana per demà, de vegades en la variant d’economia franquiciada, però a alguns —molts— els és igual.
12. Com cada estiu, el mercat de fitxatges bull al futbol. Enguany, amb els trets característics de quan hi ha Mundial. És a dir, hi ha operacions que es fan abans que un jugador pugui revaloritzar-se, o després, si s’ha revaloritzat.
*Toni Gallardo
Fes el teu comentari