—Ja hauria d’haver-ho superat.
—Segons qui?
—Segons el calendari.
—Ah, perfecte. No sabia que les emocions funcionessin amb data de caducitat.
—Han passat mesos.
—I?
—Molts mesos.
—També fa mesos que hi ha gent apuntada al gimnàs que continua sense anar-hi.
—No desviïs la conversa.
—Jo no la desvio. Jo soc el cor. Soc la conversa.
El cervell va sospirar.
La discussió era antiga.
Tan antiga com els comiats.
Tan antiga com les històries que acaben abans del que algú havia imaginat.
D’una banda hi havia el cervell.
Ordenat.
Pràctic.
Obsessionat amb els fets.
De l’altra, el cor.
Especialista en records.
Expert en contradiccions.
Doctor honoris causa en complicar situacions aparentment senzilles.
I tots dos convivien dins de la mateixa persona sense suportar-se gaire.
—Repassem la situació.
—Endavant.
—La història s’ha acabat.
—Correcte.
—La realitat és la que és.
—Correcte.
—No hi ha cap misteri.
—Correcte.
—Llavors?
El cor va callar uns segons.
—Hi havia massa fils.
Aquella resposta va descol·locar el cervell.
Perquè, per una vegada, no semblava una excusa.
Semblava una explicació.
I potser ho era.
Freud deia que el dol no es mesura en temps.
Es mesura en vincles.
En llaços.
En fils.
I probablement tenia raó.
Perquè quan una història s’acaba no desapareix només una persona.
També desapareixen desenes de petites coses que havien quedat connectades a ella.
Una conversa.
Un costum.
Una rutina.
Un lloc.
Una il·lusió.
Un projecte.
Una expectativa.
Un futur imaginat.
I cadascuna d’aquestes coses deixa un fil.
Petit.
Invisible.
Però extraordinàriament resistent.
—Tot això continua semblant-me una exageració.
—És clar.
—Per què és clar?
—Perquè tu comptes persones. Jo compto històries.
El cervell va arrufar el front.
No li agradaven les metàfores.
Les metàfores acostumen a tenir la desagradable costum d’explicar millor les coses que les estadístiques.
La societat, a més, sempre s’ha posicionat clarament al costat del cervell.
Les frases més populars ho demostren:
“Passa pàgina.”
“Tira endavant.”
“La vida continua.”
Són frases impecables…
Netes.
Pràctiques.
Eficients.
El problema és que cap d’elles explica què passa quan les pàgines estan enganxades.
Perquè aquesta és la part que gairebé ningú explica.
La majoria de persones no es queden atrapades per una persona.
Es queden atrapades pels fils.
—No troba a faltar algú.
—Ah no?
—No.
—I què troba a faltar?
—La història que s’havia explicat.
El cor va somriure.
Perquè finalment el cervell començava a entendre.
Hi ha una diferència enorme entre trobar a faltar una persona i trobar a faltar el futur que s’havia imaginat al seu costat.
La segona acostuma a ser molt més difícil.
Perquè els futurs imaginaris tenen una qualitat extraordinària.
Sempre són perfectes.
No discuteixen.
No deceben.
No canvien.
No es contradiuen.
No mostren defectes.
La realitat, en canvi, acostuma a ser bastant menys disciplinada.
—Però si la història ja s’ha acabat, per què continua costant tant?
—Perquè encara hi ha fils.
—Sempre els fils.
—Sempre els fils.
Un fil connecta amb una cançó.
Un altre amb un carrer.
Un altre amb una olor.
Un altre amb una promesa.
Un altre amb una versió d’un mateix.
I la majoria ni tan sols es veuen fins que estiren.
És llavors quan es descobreix que continuaven allà.
Silenciosos.
Esperant.
—Hi ha una solució més ràpida.
—Ja ho sé.
—Tallar-los.
—Ja ho sé.
—Un tall sec.
—Ja ho sé.
La idea tenia la seva lògica.
Quan una madeixa està massa embolicada, la temptació és evident.
Agafar una bona navalla.
Mirar aquell nus impossible.
I acabar amb el problema d’un sol cop.
Com Alexandre davant del famós “nus gordià”.
Si no es pot desfer, es talla.
Problema resolt.
La teoria és brillant.
Elegant.
Fins i tot heroica.
Però també és enganyosa.
—Doncs sembla una bona idea.
—Ho sembla.
—Llavors?
—Que quan talles tots els fils de cop també talles les lliçons.
El cervell va quedar en silenci.
Aquella resposta li agradava.
Perquè era racional.
I alhora profundament humana.
Hi ha qui necessita esborrar.
Hi ha qui necessita fugir.
Hi ha qui necessita fer veure que res no ha passat.
I totes són formes legítimes de continuar caminant.
Però també hi ha qui prefereix una altra cosa.
Entendre.
Desfer.
Ordenar.
Mirar cada fil i preguntar-se què hi havia al darrere.
Una expectativa.
Una necessitat.
Una por.
Una idealització.
Una esperança.
Una renúncia.
Perquè els fils expliquen històries.
I les històries, quan s’entenen, deixen de repetir-se.
—Així que no es tracta de tallar.
—No necessàriament.
—Es tracta de desfer.
—Exacte.
—Fil a fil.
—Fil a fil.
Per primera vegada durant tota la conversa semblaven estar d’acord.
Potser perquè acabaven d’arribar al centre de la qüestió.
Desfer una madeixa és molt més lent que tallar-la.
Molt més.
Però també és molt més útil.
Perquè quan acabes no només has resolt el nus.
Has entès com es va formar.
I aquest coneixement acostuma a tenir més valor que qualsevol solució ràpida.
Al final, el temps no desfà els fils.
Les persones els desfan.
Amb paciència.
Amb errors.
Amb encerts.
Amb dies de lucidesa i dies de confusió.
Fins que arriba un moment discret.
Sense cerimònies.
Sense focs artificials.
Sense cap mena d’èpica.
I aleshores descobreixen que aquell fil que semblava impossible ja no estira.
Que el nus ha desaparegut.
Que la madeixa està ordenada.
I que allò que semblava una pèrdua era també un aprenentatge.
Perquè el problema mai acostuma a ser una persona.
El problema és que, de vegades, hi ha massa fils.
I alguns no s’han de tallar.
S’han d’entendre.
*Toni Pons
Fes el teu comentari