La culpa és de Jorge Luis Borges. Al seu llibre Nueve ensayos dantescos diu precisament: La astronomía ptolemaica y la teología cristiana describen el universo de Dante. La Tierra es una esfera inmóvil; en el centro del hemisferio boreal (que es el permitido a los hombres) está la montaña de Sión; a noventa grados de la montaña, al oriente, un río muere, el Ganges; a noventa grados de la montaña, al poniente, un río nace, el Ebro.
Borges, com en tantes altres ocasions, ha obert una porta a la curiositat inquieta, a la ingènua satisfacció de saber que el Dante parla del nostre riu.
Confesso que no he llegit la Divina Comèdia –Commedia la va intitular Dante-, és un gran clàssic, ben cert, però imposa. La majoria sabem de l’infern dantesc i de les paraules inicials del poema: Nel mezzo del cammin di nostra vita. Alguns catalans deploren la poc galdosa menció que en fa de natros al parlar de l’avara povertà di Catalogna; el que creuen un dicteri contra Catalunya en realitat es refereix a la rapacitat dels almogàvers, els catalans més temuts a Itàlia i, posteriorment, a Grècia. Poca cosa més.
Aparentment hi ha molta distància entre la nostra sensibilitat i la de l’època en què es va escriure l’obra. El punt d’enllaç és Beatrice, l’amor ideal, el motiu del viatge. L’obra es desplega en tres escenaris, que recorrerà Dante en el decurs del seu itinerari: l’Infern, el Purgatori i, finalment, el Paradís.
Per quin motiu Dante anomena el riu Ebre? En un espai tan circumscrit com el de l’Europa de l’Edat Mitjana i per a un home del seu temps, fill del Mediterrani, que llavors era el centre del món conegut, l’Ebre era el gran riu de referència de la part occidental. La península que portava el seu nom tancava el mare nostrum i alhora el marc geogràfic i psicològic de l’home medieval. Tres penínsules el definien, al centre la itàlica, a orient la grega, a occident la ibèrica.
Si busquem ara la concreció de la cita borgiana, la podrem trobar a l’inici del cant XXVII del Purgatori. Llegim el que ens diu el poeta, tenint al costat la versió que en feu Josep Maria de Sagarra.
El sentit és: el sol es trobava a la mateixa posició en què es troba quan a Jerusalem –allí on el Creador/Factor va escampar la seua sang- és l’alba, a Espanya és mitjanit i a l’Índia migdia. És a dir, que al Purgatori era la posta de sol.
Però per a entendre millor la menció de l’Ebre ens cal anar més enllà, centrar-mos en la representació del món conegut en el mapamundi de Ptolemeu. Aquí es troba la clau. Paolo Costa, poeta i filòsof italià de finals del XVIII i inicis del segle següent, ens la desxifra en el seu llibre anotat de la Divina Comèdia, publicat a Monza el 1837. En una glossa diu:
L’Ibero, fiume della Spagna, già creduto l’ultimo confine occidentale della terra ed antipoda all’ India orientale.
És així, Dante, a partir de la cosmografia de Ptolemeu, assenyala dos punts extrems que emmarquen la muntanya de Sió, que es situa al centre: L’Ebre, l’extrem dels confins occidentals, per contrast al Ganges, dels orientals.
Precisament anomena Ibero al nostre riu, el gran riu d’Ibèria que aboca les seues aigües al bell mig del món d’aquell temps, el Mediterrani. Ibero com a sinònim d’Ibèria. Cal no oblidar que Itàlia abans fou Roma i que el llatí era llavors la llengua de cultura.
No és esta l’única vegada que el poeta florentí anomena l’Ebre, si seguim llegint trobarem que, al vers 89 del cant IX del Paradís, ens diu:
Aquí Dante parla ara de Folquet de Marsella, que visqué a cavall de la segona meitat del segle XII i la primera del XIII. Fill de família d’origen genovès establerta a la capital provençal i famós trobador, en morir la seua estimada -dona del comte de la ciutat d’aquell nom- va abraçar l’estat eclesiàstic i acabà la seua vida sent bisbe de Tolosa. Per tant, riberenc del Mediterrani, que aquí el nostre poeta denomina com la gran vall. La ciutat natal del trobador es troba entre l’Ebre i el Magra. El gran riu d’Ibèria i un riu menut, el Magra, el límit de la terra nadíua de Dante. La geografia propera enfront de la gran geografia ptolemaica. Altra vegada l’Ebre representa l’occident del mar Mediterrani per al poeta florentí.
Per a Dante, mentre el Magra era un riu familiar, el que separava la Toscana i la Ligúria, l’Ebre era el riu mític dels confins occidentals. La seua percepció del món el portava a situar Marsella a mig camí entre el Magra i l’Ebre. Contra el que ens pugue semblar a partir de la percepció dantesca, no era este un riu desconegut pels italians de l’època, els genovesos i els pisans havien participat en la conquesta cristiana de Tortosa poc més d’un segle abans de la seua naixença. Aquí vindrien assíduament durant els segles consecutius del XIII al XVI molts de comerciants itàlics en busca de la llana i molts altres productes que baixaven riu avall i s’embarcaven a Tortosa camí d’Itàlia. Però esta és tota una altra història, de quan l’Ebre era un riu de camí i la ciutat n’arreplegava l’usufructe.
*ROC SALVADÓ POY és historiador.
Fes el teu comentari