‘Insomni’

22.48 Hola, Morfeu. Aquesta nit vindràs?

23.31 Amb sis hores de son ja em conformo.

01.42 T’has perdut?

03.17 Començo a pensar que això de ser ateu m’ha tancat les portes dels teus dominis.

04.01 Vist.

Cap resposta.

Aquí s’acaba la conversa.

I també les meves esperances de dormir.

No sé si el déu grec dels somnis està saturat de feina, si m’ha bloquejat o si, simplement, ha decidit que aquesta setmana ja he descansat prou. El cas és que, mentre mig món dorm profundament, jo continuo negociant amb el sostre de l’habitació.

M’estiro.

Apago el llum.

Tanco els ulls.

Em giro cap a l’esquerra.

Després cap a la dreta.

Una cama fora del llençol perquè he llegit que ajuda a baixar la temperatura corporal.

Tres minuts més tard torno a tapar-me fins al coll perquè ara tinc fred.

No hi ha manera.

L’únic exercici físic que faig és donar voltes dins del llit com un pollastre a l’ast.

Hi ha qui dorm només tocar el coixí.

Aquesta gent em desperta una barreja d’admiració, enveja i sospita.

No pot ser normal.

L’insomni és molt més que passar una mala nit. És un trastorn del son que impedeix agafar el son, mantenir-lo o tornar a dormir quan et despertes abans d’hora. Pot durar uns dies o convertir-se en un hoste permanent. I quan això passa, deixa de ser una simple molèstia. Comença a desgastar-te a poc a poc.

El pitjor és que ningú no ho veu.

Et troben treballant.

Somrius.

Parles.

Fas vida normal.

Però portes dies funcionant amb les reserves.

I sempre apareix algú disposat a regalar-te el consell definitiu.

—Has provat de dormir?

No.

Mira que no se m’havia acudit.

Com si dormir fos una decisió.

Com si jo hagués pensat: “Avui em quedaré despert perquè fan un documental apassionant sobre la reproducció dels cargols de muntanya.”

Jo també voldria dormir.

De fet, no desitjo cap altra cosa.

Hi ha una hora que els qui pateixen insomni coneixen massa bé.

Les quatre de la matinada.

És una frontera.

El món continua adormit.

Els carrers callen.

I el teu cervell decideix que és el moment perfecte per començar la jornada laboral.

Durant el dia no recorda on has deixat les claus del cotxe.

Però a les quatre de la matinada es transforma en un professor universitari amb ganes de recuperar totes les classes perdudes.

—Bon vespre. Avui farem repàs.

Recordes aquella conversa de fa anys?

Doncs tornem-la a analitzar.

Aquella resposta brillant que se’t va acudir tres dies massa tard?

També.

I ja que hi som…

Recordes aquella pissarra de Química Orgànica de la facultat?

Plena de fórmules impossibles.

I aquells espectres que semblaven codis de barres dibuixats per algú especialment inspirat.

Aquells que el professor interpretava amb una naturalitat insultant mentre tu movies el cap fent veure que ho entenies.

Perfecte.

El teu cervell considera que les quatre de la matinada és el moment ideal per intentar resoldre’ls.

Perquè, evidentment, després de quatre nits sense dormir ets la persona més preparada del planeta per interpretar una ressonància magnètica nuclear.

I si encara et sobra una mica d’energia mental, també pots aprofitar per imaginar totes les desgràcies possibles sobre problemes que probablement mai no existiran.

Gràcies, cervell.

Sempre tan eficient.

Sempre tan inoportú.

Durant el dia només vols arribar al llit.

Però quan hi arribes…

Comença el segon torn.

Llavors apareixen els experts.

Que si deixa les pantalles.

Que si no prenguis cafè.

Que si medita.

Que si compta ovelles.

Les meves ovelles fa dies que deuen haver emigrat a Nova Zelanda.

També podria recórrer a la química.

Una pastilla.

Probablement en mitja hora ja estaria dormint.

Però no vull.

No perquè hi estigui en contra.

Simplement m’agradaria que dormir tornés a ser una cosa espontània.

Com respirar.

No una negociació farmacològica.

Així que provo rituals.

Llum roja.

Silenci.

Respiracions profundes.

La bombeta compleix perfectament la seva funció.

Il·lumina l’habitació.

Morfeu, en canvi, continua sense aparèixer.

I això és especialment estrany.

La mitologia explica que és el déu dels somnis. Una divinitat alada, amb unes ales enormes i silencioses capaces de travessar la Terra en un instant. Entra a les habitacions sense fer soroll i acompanya els mortals fins als seus somnis.

Doncs, si això és cert, començo a sospitar que fa dies que sobrevola casa meva… però es nega a aterrar.

Potser per cansament.

Potser perquè la falta de son acaba desdibuixant la realitat.

M’imagino Morfeu assegut als peus del llit.

Les ales plegades.

Esperant.

—Fa dies que t’espero.

—Doncs entra.

Somriu.

—No puc.

—Per què?

—Perquè continues pensant que el problema soc jo.

Callo.

—El teu cervell no em deixa passar.

No sé què respondre.

Potser té raó.

L’insomni no és només no dormir.

És mirar el sostre fins que gairebé en coneixes cada esquerda.

És negociar amb el rellotge.

“Si m’adormo ara encara dormiré quatre hores.”

“Si és ara… tres.”

“Si és ara… dues.”

Fins que arriba un moment en què ja no mires l’hora.

Perquè saps que sempre serà massa tard.

I finalment surt el sol.

La dutxa.

El cafè.

Aquell “bon dia” que pronuncies amb una convicció digna d’un actor premiat.

Ningú no sospita que portes massa nits sobrevivint en comptes de descansar.

Abans de sortir de casa agafo el mòbil.

La conversa continua exactament igual.

04.01 · Vist.

Somric.

Potser aquesta nit les ales de Morfeu tornaran a passar de llarg.

O potser no.

Perquè hi ha una cosa curiosa amb els somnis.

Com més els persegueixes…

Més s’allunyen.

I potser és veritat que Morfeu no arriba quan el crides.

Potser només apareix quan el teu cervell, per fi, decideix callar.

Fins aleshores…

Les quatre de la matinada continuaran sent aquell lloc estrany on el temps s’atura, els pensaments es desperten i el silenci fa més soroll que mai.

Insomni.

*TONI PONS