Hi ha una cosa que el mar fa infinitament millor que nosaltres.
No s’encaparra.
Aquest matí caminava ben d’hora per la platja del Trabucador.
Quan encara no hi ha ningú. Quan el vent sembla estrenar el dia abans que la resta del món i la sorra continua intacta, llisa, perfecta, esperant les primeres petjades. Durant uns minuts tens la sensació que seràs la primera persona que hi passarà.
És una sensació preciosa.
I, evidentment, falsa.
El mar fa milions d’anys que s’encarrega de recordar-nos que ningú és tan important com es pensa.
Hi havia anat per una qüestió estrictament mèdica.
O això em repetia.
El meu turmell encara arrossega un esquinç i algú em va assegurar que caminar per l’aigua salada era una bona sessió de talassoteràpia. La ciència encara ho discuteix. Les iaies, no.
Amb els anys també aprens una altra cosa: hi ha coneixements que no s’han après a la universitat ni surten a les revistes científiques. Han passat de generació en generació, a força d’observar, provar i tornar-ho a provar. I, de vegades, la natura acaba sent una farmacèutica extraordinària. No sempre ho cura tot, però gairebé sempre ens recorda que els millors remeis necessiten una cosa que cada vegada administrem pitjor: temps.
Vaig deixar les xancletes a la sorra i vaig començar a caminar arran d’aigua.
La primera sensació va ser el fred.
Aquell fred que et puja pels peus i et fa preguntar-te si realment vols recuperar el turmell o si, simplement, acabaràs perdent la sensibilitat dels dits.
Al cap d’uns minuts, el cos s’hi acostuma.
Sempre ho fa.
És sorprenent la capacitat que tenim per adaptar-nos. Al fred. A la calor. Als canvis. Fins i tot a aquelles coses que un dia hauríem jurat que no suportaríem mai.
Cada pas deixava una petjada perfecta sobre la sorra humida.
Em vaig girar.
Confesso que em va agradar veure aquell rastre darrere meu.
Els humans tenim una dèria curiosa. Ens agrada pensar que deixem empremta. Que el món recordarà exactament per on hem passat.
El mar no sembla compartir aquesta necessitat.
La primera onada va arribar amb una elegància exquisida.
Va acariciar la sorra, va esborrar dues o tres petjades i va desaparèixer sense fer soroll.
Ni disculpes.
Ni explicacions.
La segona va arribar pocs segons després.
Una mica més decidida.
Va avançar uns metres més i va acabar la feina de la primera.
Amb la mateixa naturalitat.
Sense preguntar si podia.
Les onades no tenen aquesta mania tan nostra de justificar cada moviment.
Vaig continuar caminant.
De tant en tant mirava enrere i observava com el meu camí desapareixia gairebé al mateix ritme que jo el construïa.
Em va semblar una bona definició del temps.
Nosaltres intentem conservar converses, records, promeses, fotografies…
Com si acumular-les fos una manera d’aturar els rellotges.
Però el temps és molt més semblant al mar.
No discuteix.
No negocia.
No s’atura.
Simplement continua arribant.
Va ser llavors quan va aparèixer la tercera onada.
No puc assegurar que fos més gran que les altres.
Potser sí.
O potser era jo qui ja no caminava exactament igual.
Va entrar decidida, carregada d’escuma blanca i d’aquell fred que no et demana permís.
Em va cobrir els turmells d’una sola embranzida.
Vaig perdre l’equilibri durant una fracció de segon.
No prou per caure.
Només el temps just perquè el mar em recordés que no cal una tempesta per canviar-te la vida.
De vegades n’hi ha prou amb una sola onada.
Quan l’aigua es va retirar, vaig mirar enrere.
No quedava ni una sola petjada.
Ni una.
Durant uns segons vaig pensar a tornar-les a marcar.
Per orgull.
Per costum.
Per aquella necessitat tan humana de retenir allò que ja ha començat a marxar.
Però vaig continuar caminant.
Va ser aleshores quan ho vaig entendre.
La primera onada no havia vingut a esborrar les meves petjades.
La segona tampoc.
Aquelles dues només preparaven la riba.
La tercera no havia vingut a esborrar res.
Havia vingut a canviar la manera com jo continuaria caminant.
I això era una cosa completament diferent.
Vaig aixecar la vista.
L’horitzó continuava al mateix lloc.
El mar també.
Les onades seguien arribant.
Sense competir entre elles.
Sense intentar retenir-se.
Sense prometre res que no poguessin complir.
Vaig mirar el mar una última vegada.
Continuava fent exactament el que havia fet sempre.
Deixar arribar les onades.
I deixar-les marxar.
Sense retenir-ne cap.
Vaig assentir.
Vaig recollir les xancletes.
El turmell encara protestava una mica.
El mar, no.
Toni Pons
Fes el teu comentari