Tots els dies, a un lloc o altre, observem signes de catalanofòbia. El diumenge quan un jove portava una estelada abans d’entrar al camp de futbol de l’Elx, un grup de policies nacionals, el van colpejar deixant-lo estovat per terra. També la policia a altres seguidors els va requisar senyeres. Qui va autoritzar als policies atonyinar i prendre’ls la senyera? Era un jutge? Era un comanament? Qui va ordenar aquesta acció violenta i desproporcionada?
Era un delinqüent aquest jove per exhibir una senyera? No, no ho era! Si algú ho va ordenar o els policies van actuar pel seu compte cal castigar-los. N’estem tips i farts de tant odi i tanta catalanofòbia! Els catalans estem maltractats dins d’un Estat hostil i sempre hem de callar o demanar perdó. I si actuem perquè n’estem emprenyats com va succeir amb l’anul·lació de l’Estatut del 2005, als nostres líders se’ls castiga, se’ls sanciona, se’ls persegueix i si algun prefereix fugir com el MHP Puigdemont se’n foten i l’insulten amb el mot de “cobarde i fugado”. L’expresident Pujol va estar empresonat per la senyera i per un cant. Al president Companys el van afusellar com també al president del Barça. A Macià el tingueren empresonat. Van destruir la Mancomunitat i van prohibir parlar i escriure el català a les escoles i als ajuntaments. I això ja venia de lluny quan imposaren la seva llei el 1714 i enverinaren a Pau Claris mig segle abans.
Al camp de l’Atlètic de Madrid, també en el darrer partit de lliga contra el Bilbao, es van sentir crits de “Puta Barça, puta Catalunya”, perquè el Barça pretén fitxar un dels seus jugadors. Aquests fet son molt greus i demostren la fòbia que Espanya té contra Catalunya.
En canvi el Barça és l’equip que més jugadors ha aportat a la selecció de futbol de l‘Estat amb la que s’ha proclamat campió de món. Jugadors creats a la Masia i la majoria parlen català. Però com des dels altaveus del camp del Barça poden aplaudir els símbols d’un Estat que els seus propis dirigents alimenten la catalanofòbia?
Catalunya demana disposar de seleccions esportives pròpies amb capacitat de guanyar medalles al món. Però ens diuen que això és impossible. Se’ns nega perquè els catalans, amb l’excusa que formem part d’un Estat que no ens menysprea, vam ser incorporats al regne de Castella per la força de les armes i ens tenen subjugats a les seves decisions. No se’n val que tinguéssim una llengua pròpia tant o més antiga que la seva que ha estat perseguida i humiliada durant segles. A mi mateix se’m va negar poder-la estudiar a l’escola i se’m va obligar a parlar i escriure dins les aules en un idioma que no era el meu ni els dels meus companys. Ara alguns ens obliguen a contestar en castellà a clíniques, busos, bars i altres establiments públics, i fins i tot, estaments públics de la rellevància de l’Ajuntament de Barcelona es passa pel folre la llei de normalització lingüística en la retolació dels comerços de la capital.
Durant anys hem estat el motor econòmic de l’Estat i també una de les quatre regions d’Europa. Dels nostres rendiments empresarials paguem impostos que se’n van i bona part no tornen. Això és demostrable quan la desinversió a Catalunya ha estat el pa nostre de cada dia. Els nostres trens de rodalies estan abandonats. No s’ha invertit res durant anys i panys i vet aquí que amb qualsevol circumstància els seus viatgers arriben tard a la feina o no arriben, perjudicant empresaris i els rendiments econòmics; vies antigues, trens de l’any de la “picor”, catenàries xafades, ensulsides de talussos, averies constants i els trens funcionant pitjor que durant la dictadura. Si això succeís a Madrid, què passaria? I nosaltres a callar i a atorgar!
L’odi esportiu, lingüístic i el descuit polític son exemples que es transmeten a tots nivells. Paguem pel que produïm però no rebem en proporció al que aportem. Han de construir i no construeixen ni el que prometen, ni tampoc el que aproven als pressuposts generals de l’Estat, que difícilment arriba al 50%, quan a Madrid, en perjudici de la resta de l’Estat, la despesa puja al 200%. El finançament autonòmic és una vergonya i tenim la societat revolucionada: mestres, metges, pagesos, pescadors, bombers, etc.
Aquest tractament desigual, d’enveja i d’odi contra Catalunya, provoca una reacció gens bona per ningú. Per què no podem ser respectats com a ciutadans igualitaris, per la nostra llengua, la nostra idiosincràsia, la nostra economia i pel finançament en relació al que aportem a l’Estat, que sempre se’ns nega? Tenim el MHP Puigdemont amnistiat però jutges partidistes posen excuses per deixar-lo tornar. No és un altre delicte d’odi? A Espanya hi ha dues vares de mesurar i això atempta contra la democràcia i contra la llibertat d’expressió.
*Anton Monner, Gandesa
Fes el teu comentari