Prop del 30% del territori de Catalunya està ocupat per poc més del 3% de la seua població. Només amb aquestes dades ja hauríem d’entendre que com a país tenim un greu problema i que aquest, no sembla que tinga vies de solució imminents.
La gent que vivim a les Terres de l’Ebre i a l’Alt Pirineu i Aran sabem que si no hi ha un sotrac, de dalt a baix, en les polítiques sociecònomiques implementades a casa nostra des de fa prop de 40 anys, estem condemnats a anar-nos apagant lentament en la llarga nit de l’abandonament rural. Però, i quina és la solució? Els últims dies, milers i milers de persones han estat debatent i debatent al voltant d’aquesta pregunta i més val tindre-ho clar. La solució no és fàcil. Dècades i dècades de polítiques d’esquenes i de vegades, fins i tot en contra del món rural no podien tenir altres conseqüències de les que vivim en aquests territoris. Un sector primari devaluat fins a extrems indignants, un foment directe o indirecte de l’abandonament rural i una superfície forestal que ja ocupa més del 60% del nostre país.
No cal perdre el temps en buscar solucions màgiques. Assumim que la tasca és i serà llarga i dura
Els incendis que vivim avui no es van generar ni ahir, ni fa un any ni en fa 10, es van generar fa 40 i 50 anys i davant d’això, ni un dels millors equips d’extinció d’incendis d’Europa, el cos de Bombers de la Generalitat i la seua unitat especialitzada en l’estudi i la gestió dels incendis, els GRAF, poden fer res per aturar els incendis d’avui. I és que, com els mateixos professionals reconeixen, el problema no rau en l’extinció sinó en la prevenció.
Els últims dies, una bona part de la població ha descobert a un referent mundial dels incendis i enginyer forestal, Marc Castellnou. Qui el coneixem de fa uns anys, sabem la visió que té Marc i els GRAF de la situació actual del món rural i les conseqüències que se’n generen, entre elles, els Grans Incendis Forestals (GIF). Perdem activitat agroforestal primària i amb ella, la seua població i la que queda en actiu està molt envellida. Per tant, ara per ara, el problema només pot empitjorar-se. I davant d’aquesta situació podem, o bé abaixar el braços i que la situació del món rural es face insostenible, essent només recordats per una etiqueta de twitter de tant en tant, o bé no resignar-nos i exigir i exigir-nos un canvi de rumb de 180 graus.
No cal perdre el temps en buscar solucions màgiques. Assumim que la tasca és i serà llarga i dura però si volem posar els fonaments per a que tota aquesta dinàmica canvie, posem-nos-hi urgentment. I nosaltres, els enginyers i enginyeres forestals hem de ser-hi de totes, totes. Hem d’ajudar a la població a reconnectar-se al bosc en totes les seves vessants. Explicar-los que els boscos ens donen un munt de serveis però que sense unes polítiques que les valoritzen, començarem i acabarem amb un munt de declaracions de bones intencions i poca cosa més. Som uns agents importantíssims en la lluita contra el canvi climàtic i hem de ser capaços de fixar la població rural, dignificant el sector agroforestal. No és possible o impossible, és necessari.
*GUILLEM ARGELICH és enginyer forestal.
Fes el teu comentari