Cada mes de setembre les portes de l’escola s’obren amb la mateixa promesa de sempre: que aquest curs serà millor que l’anterior. Aquest any, però, hi ha motius per pensar que la promesa comença a tenir contingut. Més d’1.600.000 alumnes catalans han tornat a classe amb un Departament d’Educació que, per fi, creix: 94.422 professionals entre mestres, professors i personal de suport, amb 1.103 docents més que l’any passat.
Durant massa anys l’escola pública catalana va viure d’inèrcia: sous que no pujaven, aules que s’omplien de nous reptes —com l’arribada d’alumnat nouvingut que ha d’aprendre la llengua alhora que s’incorpora al sistema— sense que ningú hi posés els mitjans necessaris. El resultat el vam veure fa poc, negre sobre blanc, a l’informe PISA: un retrocés seriós en comprensió lectora i matemàtiques, la factura d’anys d’inacció. Les mesures d’enguany són part de la resposta, però cal ser honestos: els seus efectes trigaran a notar-se, i seria un error donar el problema per resolt només perquè, per fi, hi ha un pla seriós per afrontar-lo.
Aquest curs es reforcen les aules d’acollida, amb una ràtio més baixa i més suport lingüístic per a l’alumnat que en surt i encara necessita acompanyament. S’amplia també, a 671 centres, el suport específic per treballar la lectura —vocabulari, fluïdesa— amb 105 docents dedicats només a això. És exactament el tipus de mesura que calia després d’un PISA com el que hem vist: menys discursos i més professionals a l’aula.
I hi ha una peça que em sembla, potser, la més important de totes: per fi es reconeix el professorat. Entra en vigor un complement de 700 euros anuals que se suma als 800 ja cobrats el maig passat, s’estrena un plus per a sortides i colònies, i s’impulsa la Llei d’autoritat pública del professorat. Als docents no els sobrava res —ni sou, ni reconeixement, ni eines per gestionar aules cada cop més complexes— i ara arriba, també, un servei de benestar professional per acompanyar-los i prevenir el desgast.
Sé que no tothom ho viu amb la mateixa confiança. És legítim que hi hagi organitzacions sindicals que encara vulguin negociar més, i celebro que UGT i CCOO hagin signat l’acord amb el Govern; la conversa amb la resta continua oberta, i així ha de ser. No es tracta d’exigir unanimitat, sinó de mantenir la porta oberta i el diàleg viu, perquè el professorat no és un adversari: és la peça central de qualsevol millora real que vulguem per als nostres fills.
Queda molt per fer. La formació professional creix amb gairebé 5.000 places noves, es reforça l’educació especial amb 204 places més, i el Departament ja treballa en com regular l’ús de la intel·ligència artificial a les aules, un debat que tot just comença. Cap d’això esborra de cop anys de mancances, i el informe PISA seguirà sent el mesurador que ens obligui a no relaxar-nos. Però aquest curs, per primer cop en molt de temps, l’educació catalana avança amb un rumb clar: més professionals, millors condicions i el suport allà on més falta fa. I això, per a qui estima l’escola pública, val la pena celebrar-ho amb els peus a terra.
*Manel de la Vega. Senador i primer secretari del PSC a Terres de l’Ebre











Fes el teu comentari