L’estiu arriba cap al seu fi; de matí a les set encara és fosc i a la tarda el dia també s’escurça. Un estiu que amb tanta calor provoca que més d’un pensi si no seria millor anar a viure més cap al nord, on es veu que les temperatures encara no són tan altes. El cert és que aquest estiu hem patit una onada de calor que ha batut els registres coneguts fins ara. Una onada de calor on les regions costaneres del mar Mediterrani s’han convertit en un lloc calent per a les catàstrofes naturals: estius molt calorosos i tardors carregades de llevantades que solen deixar tanta aigua en un dia com en un any, com ara fa només un lustre. Viure en aquests llocs comença a ser arriscat.
El fet és que estem preocupats per la gent que ve del sud, com ara aquest estiu hem vist a Ceuta, però igualment al final serem nosaltres els que haurem d’emigrar. Igual acabem sent els primers refugiats climàtics. Realment no vull pensar quina tardor ens espera, sobretot a la comarca del Montsià, on sembla que en tenim, entre altres motius, per raons geogràfiques.
El Montsià és una barrera natural que provoca aquestes pluges intenses quan la mar agafa certes temperatures. Temperatures que, tot s’ha de dir, són provocades pels humans. En poques paraules, la probabilitat que els danys climatològics continuïn aquesta tardor als llocs limítrofs del mar Mediterrani és elevadíssima, i el Montsià té tots els números de la loteria.
Fins ara, en aquest darrer lustre hem parlat de màximes de 300 l/m² i els danys materials que ha provocat han estat immensos, però si superem aquesta xifra, què pot passar? Hem de pensar que les infraestructures fetes pels humans durant els darrers dos segles han generat barreres artificials a la circulació de l’aigua, fins i tot s’han tapat tots els barrancs que s’han pogut. En llocs on les darreres pluges intenses que es recordaven eren de fa 40 anys i on ningú podia preveure aquest canvi climàtic. Això sí, ara toca trobar remei i en aquest cas remar tots junts, i entendre que amb la pujada de temperatura no s’hi pot jugar ni fer broma.
Per altra banda, “lo Xatet” ja ha tornat de les vacances i els quatre amics tornen a quedar a la taverna del barraquer a fer la partida de guinyot. “Lo Corretger” agafa les cartes i comença a repartir entre la resta de jugadors. Ell comparteix joc amb “lo Valent”, mentre “lo tio Guatxes” i “lo Xatet” van junts. Ors són triomf, i comença la partida. “Lo Xatet” surt de cavall de bastos. Ben bé, una sortida més típica de la botifarra que no pas del guinyot.
“Lo Valent” està content perquè aquest any ho ha gaudit com mai als bous; s’ha passat totes les festes majors als bous, li encanten des de sempre, és la seva passió de vida, per a ell sense bous no hi ha festa. Per altra banda, “lo Corretger”, a qui també li agraden, això sí, no ha pogut anar a veure’ls; només ha vist la prova que passa pel carrer Migdia i la Cinta.
El cert és que la calor de matí, tot i que encertadament s’ha avançat l’hora, molesta molt per anar a veure els bous al carrer o almenys per estar-s’hi molta estona: la calor és asfixiant. Tot i això, “lo Corretger” està content, ja que ha tingut faena arreglant un parell d’esquelles que s’havien trencat dels mansos i d’alguna vaca.
Al tio Guatxes, la sortida del Xatet el descol·loca i el fa pensar: «Què m’assenyala aquest cavall de bastos?». En tot cas, es descarta d’una copa que no li dona joc. «Ja veurem com va la partida», pensa “lo tio Guatxes”. En tot cas, pregunta: ja que parlem de bous i del canvi climàtic, no seria bo recuperar la prova a les 8 del matí com es feia abans? A “lo Xatet”, a qui li agrada fer un parell de retallades al mig de la plaça, encara que des del carro de la família també gaudeix berenant un entrepà de pernil amb pa sucat amb tomata de penjar del terreny i negat en oli d’oliva farga, la veritat és que aquest tema de recuperar la prova pels carrers a les 8 li encanta, i seria una manera d’evitar la calor del migdia, que fins i tot espanta les mosques emprenyadores.
*Batiste Forcadell
Fes el teu comentari