Poques coses hi deu haver més absurdes a la vida que un conflicte estèril. És a dir, una confrontació de la que no en pot sortir cap avantatge o millora més enllà de l’enfrontament. A nivell personal es pot entendre que s’arribi a un punt en què no es pot aguantar més i s’esclati de forma irreflexiva malgrat les conseqüències negatives que ens puguin arribar. La psique de les persones és complexa i no som màquines lògiques. La racionalitat de les decisions de vegades està precisament en la irracionalitat de les mateixes.
Allò que és comprensible a nivell personal, s’ha de posar en una balança quan s’exerceix una responsabilitat i de les pròpies decisions en depenen factors que afecten a tercers. En política, per tant, els conflictes estèrils no són acceptables. Un dirigent o un grup de dirigents no poden portar un país a una situació de confrontació de la qual en bona lògica no en pot sortir res de bo i més aviat la societat en conjunt hi té més a perdre que a guanyar.
Els contraris a la independència diran que el procés independentista ha estat un conflicte estèril. Com gairebé tot a la vida, és una opinió legítima. El meu parer és que no ha estat gens improductiu. Ben al contrari, ha servit per posar damunt de la taula els límits antiliberals de l’evolució que ha pres l’Estat espanyol per una interpretació cada cop més parcial i restrictiva d’una Constitució que, ben entesa, ens podria haver donat joc a tots i que, per contra, amenaça a col·lectius que van molt més enllà de l’independentisme. La repressió policial i judicial són els darrers bastions d’aquest Estat i falta veure que sigui capaç de mantenir-los per massa més temps. Si els espanyols saben aprofitar l’ocasió en poden sortir amb una democràcia homologable a les més avançades. I això també beneficia a aquells catalans que pensem que el dret a l’autodeterminació és la millor manera de resoldre de forma pacífica diferències de criteri sobre quina ha de ser l’organització política que més bé s’adapta a una societat determinada. La història, la llengua, la cultura, una millor gestió dels recursos, la justícia social, poden ser elements que a nivell individual ens permetin a cadascú de nosaltres prendre una posició segons les pròpies preferències. Però la decisió s’ha de prendre per una àmplia majoria, respectant els drets de les minories i sempre a través de les urnes.
El que hem après, o hauríem d’haver après, per part de l’independentisme, és que per conformar un demos de nova creació cal una majoria incontestable que no pugui variar fàcilment en un període curt de temps donant lloc a una involució que generi inestabilitat. O dit d’una altra manera, hem après que cal ampliar la majoria social partidària de la creació d’una república catalana en el marc de la Unió Europea. De fet, ja ho sabíem. Per això hem insistit durant anys en la celebració d’un referèndum i hem dit que n’acceptaríem el resultat. Per això vam fer el 9-N i l’1-O davant la impossibilitat de portar a terme un referèndum acordat. Malauradament, l’Estat ha aconseguit que ni l’un ni l’altre esdevinguin homologables. I en la resta de processos electorals convencionals, l’independentisme encara no ha estat capaç de demostrar aquella majoria àmplia i estable a la que feia referència abans. Pretendre culminar el procés en aquestes condicions és estèril.
En la meva opinió, cal continuar treballant per ampliar la majoria. Cal posar l’Estat Espanyol al límit de les seves contradiccions. Els presos polítics, els exiliats i la resta de represaliats estan fent, amb un gran sacrifici, una feina excepcional en aquest sentit. Ja se n’estan començant a recollir els fruits. I, sobre tot, cal evitar els conflictes estèrils que només ens portaran a fer passos enrere.
Fes el teu comentari