‘Una nova fi del món’, per Brian Cutts

Escric aquestes ratlles des del búnquer nuclear que he instal·lat a prop del Coll de l’Alba (a salva d’aigües) abans de tancar la porta hermèticament i tallar la connexió d’internet, per a protegir-nos dels possibles virus informàtics. Aquí estem amb el rebost ple (arròs del Delta, una bona selecció de vins i vermuts de la Terra Alta, un parell de sifons, i rotllos de paper vàter – que tampoc cal tornar a viure com als prehistòrics, ei!).

Bé, mentre desinfectem el búnquer per si el coronavirus ens ha seguit fins aquí, hem estat repassant totes les ‘Fi del Món’ que natros, o els nostres pares o iaios, hem sobreviscut. Fa pocs anys, ens vam enfrontar a l’Ebola i la Grip A. Alguns diuen que hi ha un escut defensiu invisible que envolta les Terres de l’Ebre, i així els afectats i morts sempre han sigut mínims aquí. Altra gent m’ha dit que no hi ha cap escut, sinó que és gràcies a estar envoltats de centrals nuclears que els virus no poden sobreviure aquí (qui no es consola, és perquè no vol).

Sense oblidar-nos de la Fi del Mon del canvi de l’any 1999 al 2000, quan es deia que els ordenadors es tornarien bojos i ens atacarien, tipus Terminator. Per sort, igual que un exèrcit de metges, infermeres, i científics ara estan lluitant contra el coronavirus, llavors anys de feina de milers d’informàtics ens va salvar, sense caler inventar una maquina per a tornar enrere en el temps i matar Bill Gates.

I les vaques boges, què? La recordeu, aquella malaltia que patien les vaques, i que es pot transmetre a les persones que mengen carn de vaca? Als anys 1990 vam viure el seu gran boom, i pensàvem que ens acabaria matant a tots. Maleïdes vaques! Per sort, es va poder frenar la propagació de la malaltia matant uns quants milions de vaques i au. Avui en dia, potser les coses anirien d’una altra manera amb tants de vegans mirant el que fem com a societat amb els animals. O potser si haguéssim escoltat la gent que s’amoïna pel benestar dels animals fa anys, ni haguéssim tingut les vaques en condicions tant pèssimes ni les haguéssim donat, parlant clar, ‘merda’ per menjar, cosa que va ser l’origen de l’esclat de la malaltia.

A la dècada dels 1970 i 1980 el govern britànic va publicar fulletons, i van fer anuncis a la radio i a la tele, sobre què fer davant de l’imminent atac nuclears dels russos – en aquell moment, la Unió Soviètica. S’entenia que, com que els britànics són molt amics dels americans, i als 80 vam instal·lar míssils nuclears Cruise a l’UK, pos que els comunistes podrien atacar en qualsevol moment. Tothom a comprar piles per a la ràdio, i cinta aïllant per a posar al voltant de la porta de casa. Un parell de caixes de cervesa i a esperar.

Si tirem enrere, suposo que hi havia un temps en què la gent veia una explosió volcànica, un terratrèmol, o un foc devastador, també, com la fi de tot. Per no parlar de la Pesta Negra a l’edat mitjana, o la Grip Espanyola (no farem acudits fàcils amb el nom) que va matar uns 100 milions de persones fa només un segle.

Que hem après com a societat? Que els perills i amenaces sempre estan presents, i la (possible) ‘fi del mon’ és cíclica. S’aprèn a viure amb aquestes constants amenaces, vivim amb aquesta barreja de por i de valentia, d’emocions i de sang freda, i, com no, cada cop més ens ho agafem amb humor. Trobo que és molt sa equilibrar la por i la preparació de queviures amb uns bons memes, acudits i gags que alleugen una mica la cosa. Un dia d’aquests, la fi del mon potser arribarà de veritat, però aquell dia prefereixo morir amb un somriure, més que amb les actituds de racisme i de populisme polític que estan rebrotant ara. Això em fa recordar que encara he de sortir del búnquer ara, per a comprar un parell de quilos de fideus xinesos.

*BRIAN CUTTS és professor i traductor.