Un cop tinguem controlat el coronavirus, les prescripcions que tots els analistes donen per fet és que han d’haver uns canvis molts significatius, en la societat i en l’economia. Fins i tot, alguns creuen que els historiadors que analitzaran les conseqüències en el futur, hauran de determinar amb un altre nom l’Edat de la Terra. Hem deixat de ser contemporanis i de fa temps, però més quan haurem vençut la pandèmia. Amb les noves comunicacions, la cibernètica i la robotització tot ja havia canviat i el món durant els 25 anys darrers s’ha transformat de tal manera que no té res a veure amb el de la meitat del segle passat. Aparentment tot sembla igual; ferrocarrils, avions, cotxes, viatges, consum, guerres, reunions, conferències, espectacles, configuracions urbanes, formes de viure… però tot s’ha transformat, canviat i és diferent. Aquest raonament em fa creure que hem entrat a una nova Edat i, que amb tantes innovacions, la humanitat avança cada any el que segles passats li costava centúries.
I el que pot esdevenir com a conseqüència de Covid-19 opino que pot fer canviar la tendència del despoblament rural que estem vivint durant els darrers cent anys. No és el mateix viure, si hi ha feina per guanyar-se la vida, al territori on habiten 10 persones per quilòmetre quadrat, que 2.000 per mateixa extensió. Existeixen pobles a Catalunya i no parlem de Terol, Sòria o Guadalajara, on cada habitant disposa de quilòmetres i quilòmetres, on pot passejar-se pel camp sense veure cap ésser humà, i només sentir, escoltar, veure ocells o salvatgines pel terme que paltriga, o el sonar d’algun tractor que llaura a la llunyania. Sortir de casa a qualsevol gran ciutat significa que, ja a l’escala o l’ascensor del bloc, has de trobar-te amb veïns o altres persones. Els hàbits d’un poble a una ciutat són diferents i el comportament de la gent també i continuaria sent igual si enlloc de 10 persones per quilòmetre quadrat, en visquessin 30 que, si fa no fa, eren els que habitaven a aquests pobles cent anys enrere.
Aquestes darreres setmanes han canviat moltes coses que les hem habilitat per evitar contagis de la pandèmia gràcies als avenços actuals, com són el teletreball dels administratius, reunions professionals, relacions familiars per videoconferència, l’ensenyament dels escolars informatitzats, les consultes mèdiques a distància o comprar i vendre sense moure’ns de casa. Però els pastors han seguit pasturant, els grangers alimentant els animals i carregant els camions per abastar els mercats i els pagesos han continuat treballant les terres. I sembla que el turisme haurà canviat el local per l’estranger pel que queda de temporada, tornant al viatge en cotxe de fa unes dècades i això pot afavorir els pobles de muntanya que disposen d’instal·lacions turístiques significatives. El coronavirus ens haurà ensenyat que algunes feines es poden fer virtualment sense necessitat de presència al lloc del treball i molts hàbits poden canviar el futur. Això pot evitar desplaçaments i facilitar la possibilitat de viure a un poble, sense necessitat de desplaçar-te, consumir els productes de proximitat i molts produïts als mateixos municipis i evitar la contaminació.
Però els pobles que se’n van els joves han de disposar de bandes amples d’internet tan ràpides com a les capitals, carreteres òptimes per circular, atencions essencials per atendre la salut o els serveis socials i les mínims beneficis per la gent que hi habita. Poder treballar a un poble, garantint els serveis poden evitar el despoblament rural, l’abandonament dels camps, els incendis forestals i la manca d’utilitats bàsiques que desapareixen quan la gent marxa a viure fora; escoles, metge, rector, botigues, ferrers, mecànics o perruquers, entre altres. Hem d’aprofitar aquest trist esdeveniment per canviar les coses i evitar el despoblament rural i algunes d’elles ja s’han posat a pràctica aquestes setmanes per demostrar que són factibles vivint a un poble.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari