Que ningú s’enganye, d’entrada cal dir que Baroja no va estar a Tortosa i, si va passar-hi, ho desconeixo, però és com si hi hagués estat. Durant molts anys va ser-hi present en la persona de Javier Martínez Palacio, El Barojiano.
Als que hem estudiat a la UNED de Tortosa, que som molts, com als que vam ser professors tutors del centre, pensar en el Centre Associat de Tortosa és emparellar la seua imatge amb la figura de Javier Martínez. Ell feia propera la universitat a distància, ell la va bressolar a la ciutat i l’hi va fer viure un període brillant, que va parcialment estroncar la pèrdua del tren, com amb molta raó se’n dolia Javier. D’aquí la nostra primera coneixença en els llunyans anys d’estudiant, augmentada per la dedicació posterior com a professor tutor del centre. Javier, com a director, era la rectitud personificada; era justament estricte, de vegades quasi sever; però prompte aprenies que podies comptar amb ell en qualsevol circumstància; sempre defensava els seus tutors.
Al seu mític despatx es tornava proper i allí parlàvem amb familiaritat i superant les convencions jeràrquiques i acadèmiques. En el decurs de les nostres converses vaig descobrir la profunda i vocacional vessant literària de Javier, el seu apassionament per Pío Baroja, els seus amples coneixements, fruit de lectures i experiències, i un altre món que deixava entreveure uns horitzons més extensos que la migradesa provinciana de Tortosa. Entremig, li vaig confiar alguns escrits meus i ell, després de llegir-los, va animar-me a perseverar en l’escriptura. Allí va començar la mútua simpatia i els inicis d’una amistat.
Recordo com una anècdota el vespre angoixós del 23 F, en ple servei militar, a la caserna de Sevilla. Enmig de l’esglai i el desconcert, i després de telefonar a casa, vaig decidir telefonar al centre de Tortosa. Pensava que, a lo millor, Javier podria estar informat del que passava; sorprenentment, no tan sols Javier no sabia res, sinó que vaig ser jo qui va alertar de la situació a tot el Centre Associat. Ell va reflectir, amb fina ironia, la vivència en un dels seus relats.
Javier es va jubilar el 2007 i va romandre a Tortosa, convertit en un tortosí més. De quan en quan ens trobàvem casualment pels carrers de la ciutat i la fèiem petar, ens posàvem al dia xerrant apaciblement.
Un dia, l’amic Joan Antoni González va proposar-me fer una tertúlia quinzenal amb Javier Martínez al Mercat del Peix, ara reconvertit en cafè Viena. La fita es repetia dos cops cada mes. Allí, a la gran i airosa sala, a mig matí, al voltant d’un cafè, parlàvem, i jo, especialment, escoltava el que aquells dos bons amics, més viscuts i més savis que jo, explicaven. Allí vaig descobrir el Javier cinèfil, i sobretot, l’entusiasta coneixedor del món futbolístic. Des de la meva desconeixença, escoltava les seues disquisicions, autèntica erudició del tema, a propòsit d’equips, jugadors i clubs, juntament amb la seua resignació en veure que el seu equip –l’Atlètic de Madrid- no destacava com ell hauria desitjat.
El que més m’agradava d’aquelles xerrades, senzilles i disteses, eren les seues confidències i anècdotes de l’enredat i substanciós univers literari, els records del seu mestre Ricardo Gullón, eminent professor i crític literari, oncle seu i, per sobre de tot, de la seua freqüentació de Pío Baroja, del qual era una autoritat, encara que mai es vantava de la seua vàlua, ni s’ufanava dels seus coneixements, ni ostentava les seues lectures.
Compartia els seus coneixements sobre l’autor basc en el seu blog El Barojiano, un referent per a tots els estudiosos del gran escriptor i per als seguidors de Don Pío, que en som més dels que sembla. Tampoc s’oblidava d’inserir al seu blog els relats propis, alguns ambientats al recordat Bierzo de la seua infantesa i d’altres a Tortosa. Veia la ciutat amb un distanciament entre irònic i afectuós alhora, i alguna entrega era francament divertida; llegiu sinó el conjunt de relats intitulat Historias de la UNED. Les dos darreres entrades al blog són precisament per a Tortosa i Baroja.
Al seu primer llibre de poemes, Castellano interno (Editorial Orión, Madrid, 1963), encapçalava l’estrofa del poema inicial amb el següent vers:
Ansias de vida, de esencia: sin saber aún lo que somos ni lo que seremos.
Ara i aquí, jo sí que puc dir el que va ser Javier per a mi, i respondre així a la seua implícita pregunta: Un amic, una de les millors coses que es pot dir mai d’una persona. Adéu, Javier!
*ROC SALVADÓ POY és historiador.
Fes el teu comentari