Una dècada després de la sentència de l’Estatut, Catalunya continua en el laberint de com fer efectiu l’anhel d’autodeterminació i l’Estat espanyol segueix sense defallir en la judicialització i la repressió política. Una situació d’atzucac en la que s’ha d’afrontar la reconstrucció econòmica post Covid-19, unes noves eleccions catalanes i la feblesa d’un govern de coalició del PSOE i Unides Podem que no s’atreveix a donar una resposta política al problema espanyol.
Unes eleccions per dirimir l’hegemonia dintre de l’independentisme i resoldre qui ocupa la centralitat en la política catalana. Una disputa electoral que aquest cop ha sigut el Tribunal Suprem qui, posant data a la vista sobre el recurs per la inhabilitació de Quim Torra, s’ha immiscuït en el terreny de joc dels plans del president de la Generalitat. Uns comicis que tornaran a comptar si l’independentisme és capaç de superar el 50% dels vots, que reordenarà el mapa de partits català i que donarà lloc a reeditar una majoria parlamentària independentista o a noves aliances d’esquerres o de la sociovergència –que mai ha desaparegut del tot– com a la Diputació de Barcelona. Les enquestes apunten a un embat entre ERC i el PSC en la pugna per ser la força més votada, una equació, però, en la que sempre cal tenir en compte a Carles Puigdemont i l’instrument polític amb el que es presenti. En aquest sentit, la desfeta electoral de Ciutadans a les darreres eleccions estatals deixa als taronja en molt mala posició per reeditar la victòria que van aconseguir en les eleccions catalanes del 21-D imposades per l’aplicació de l’article 155. En l’actual conjuntura és el PSC qui aspira a aglutinar el vot que fuig de l’espai de Ciutadans i situar-se com un dels aspirants a la victòria. Sigui com sigui, el nou Parlament i el nou Govern que sorgeixin de les urnes hauran de donar resposta a les conseqüències de la crisi econòmica i social agreujada per la pandèmia del coronavirus. Una resposta a l’altura per contribuir a revertir les desigualtats, la pobresa i l’exclusió social.
Amb l’arribada de la crisi del coronavirus el president espanyol, Pedro Sánchez, va tornar a fer un gir, centralitzant les competències en un comandament únic, militaritzant part de la resposta a la crisi sanitària i arraconant el diàleg. Un govern de coalició que no ha fet passos efectius per tombar l’arquitectura repressiva, social i laboral, creada per el PP. Un govern del PSOE i Unides Podem que no s’ha atrevit a derogar la “ley Mordaza” ni la reforma laboral. Amb aquesta situació la via del diàleg, de la negociació i de les urnes no serà fàcil ni donarà resultats immediats, però si el PSOE –i Unides Podem– tornen a fallar llavors la via del “Ho tornarem a fer”, de la desobediència civil, s’obrirà pas per a millorar les condicions de vida de la gent i per aconseguir l’objectiu de la República.
*JESÚS GELLIDA és politòleg i investigador social.
*Foto ACN.
Fes el teu comentari