Fa uns mesos vaig escoltar una entrevista a la ràdio a una científica (no recordo el nom), experta en el funcionament de la vida. Parlaven sobre el descobriment d’exoplanetes i la possibilitat que hi hagi vida i, concretament, vida intel·ligent. La científica va fer una observació interessant que fa pensar. Els humans hem donat per sobreentès que la cúspide de l’evolució és l’existència d’éssers intel·ligents (som una mica vanitosos, nosaltres). La científica ho va posar en dubte. L’objectiu de tota espècie és la supervivència, i tot sembla indicar que la nostra espècie, si no canviem de forma radical el nostre comportament, provocarà la pròpia extinció en un temps rècord, gràcies en gran part a la nostra intel·ligència, mentre que altres formes de vida, com ara els insectes a qui tant menyspreem, s’adapten a totes les condicions de vida amb gran èxit. Per tant, la intel·ligència no cal que sigui “l’objectiu” evolutiu en altres planetes, com segurament tampoc ho sigui al nostre, que ens haurà patit durant un breu lapse de milions d’anys.
A la intel·ligència, a la cultura, li atorguem llorers sovint de forma gratuïta, quan s’ha demostrat que gent intel·ligent i de gran cultura ha estat capaç de monstruositats gegantines, tant a nivell individual com col·lectiu. A més, la persona intel·ligent sovint no prospera, i contempla com un altre tipus de persona li passa al davant i triomfa en aquesta societat que hem creat, amb tota classe d’estratagemes, trucs, cops de colze i punyalades a l’esquena: l’espavilat.
Ep! m’agrada la cultura, la valoro a les persones que m’envolten, però pesa més a la meva balança la bondat. Com diu un personatge d’Incerta Glòria, de Joan Sales, comunista desencantat, les persones no ens hauríem d’unir per les idees, sinó pels sentiments.
Amb la crisi de la covid-19 presenciem per enèsima vegada el mal funcionament de la nostra intel·ligent societat. Els governs, tots, estan desbordats i actuen amb improvisació, indecisió i manca de lideratge. No voldria estar al seu lloc, no m’afegeixo a aquest esport tan nostre d’atonyinar gratuïtament tothom qui governa des de la barra d’un bar o de Twitter. Han de posar en una balança les necessitats sanitàries i les econòmiques, i estic segur que les pressions que reben a favor de les segones són immenses. Envien informacions contradictòries, faciliten mitges veritats o mitges mentides, amb un to paternalista a la ciutadania, per al nostre bé, i es barallen per les molles d’un país per vés a saber quins interessos electorals. I la ciutadania no dóna massa bon exemple tampoc i, de facto, acceptem aquest rol paternalista. Aquest cap de setmana s’havia demanat no sortir de Barcelona, amb un resultat insignificant. La gent, egoista, mira pels seus propis interessos i, lamentablement, només respon massivament sota l’amenaça d’un càstig, i ens hem de fer responsables també de les conseqüències. No ens vam posar el cinturó al cotxe fins que fou obligatori, i el mateix va passar amb el casc de la moto, i mil coses més. Demanar quelcom a la ciutadania és d’una innocència, o d’una feblesa, que ara mateix no ens podem permetre.
Tot plegat resulta decebedor. Però encara ens resta la música de Bach, o les paraules de Gerard Vergés.
Fes el teu comentari