Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem, afirma que entre Catalunya i Espanya hi ha un problema polític que s’hauria de resoldre entre els polítics. No té en compte que el conflicte polític va explotar quan el Tribunal Constitucional (TC) va anul·lar 14 articles de l’Estatut aprovats pel Parlament de Barcelona, les Corts de Madrid i referendat pel poble de Catalunya, tot d’acord amb les lleis vigents. Per una baralla entre PP i PSOE i per arravatar-se el poder, va interposar recurs i de l’Estatut aprovat pel poble, complint tots els requisits de llei, els jutges polititzats en declararen inconstitucionals alguns d’ells. I així nasqué el problema i el govern empresonat .
La primera pregunta al referent és: com el TC pot canviar allò que ha estat aprovat i referendat pel poble dins la llei, complint tots els requisits marcats per la Constitució? I la segona: com articles declarats inconstitucionals no ho han estat per altres comunitats autònomes, quan foren copiats paraula per paraula als seus respectius estatuts? A qui serveixen o haurien de servir les lleis, al poble o a interessos determinats? La contesta és clara: la inconstitucionalitat existeix per Catalunya però no per les altres comunitat. La llei s’ha d’aplicar per tots els ciutadans de la mateixa manera però per uns s’aplica d’una forma i per altres d’una altra.
Els jutges de les més altes magistratures molts cops l’apliquen segons la conveniència, com bufa el vent o al servei d’uns interessos concrets. Aplicar-la contra Catalunya els resulta fàcil i, si cal, xafen les seves pròpies normes o les canvien sobre la marxa i aquí no passa res. I a més apliquen els “tempus” segons el seu gust, al marge de qualsevol altra circumstància. Els més alts magistrats són humans i com a tal es poden equivocar. I per això poden anar a favor d’uns i en contra dels altres, com s’aplicava en temps del general Franco. No és gens d’estranyar aquesta actitud quan no es canviaren els jutges, en passar de la dictadura a la democràcia. Els jutges foren els mateixos sense demanar-los cap responsabilitat per les suposades o irrefutables irregularitats comeses, igual que als comandaments de la guàrdia civil, l’exèrcit i els ministres de l’anterior règim.
A més, Franco va restablir la monarquia sense consultar el poble perquè havia guanyat una guerra com a conseqüència d’un cop d’estat de milions de morts, amb l’ajuda dels dos dictadors feixistes més sanguinaris de la II Guerra Mundial, Hitler i Mussolini. I així hem vist passejar-se assassins confessats com Billy el Niño o policies com Villarejo, entre molts altres. I això, encara avui succeeix com un fet normal i tenim un exemple concret; el VAR s’ha equivocat durant els darrers partits de futbol, perjudicant a uns quants i afavorint un equip en concret i aquí no passa res. Sobre la monarquia, tothom sabia i s’havien publicat llibres al referent que el rei Joan Carles rebia comissions, tenia “una novia en cada puerto”, fills naturals i diners a paradisos fiscals però com era el rei, aquí no passa res.
O quedaven clares les irregularitats comeses pels bancs en contra de milers de ciutadans que en signar una hipoteca se’ls permetia clàusules abusives i han hagut de ser els tribunals europeus els que faran retrocedir milions d’euros cobrats il·lícitament. I també succeeix amb portes giratòries com a premi de grans empreses com Iberdrola; acaba d’admetre al seu consell a l’exdirector del CNI, Sanz Roldán, nombrat guàrdia civil honorari, responsable de l’espionatge telefònic del president Torrent, entre altres.
Uns són uns i altres són els altres, i així a la família del president Pujol se la pot acusar d’organització criminal sis anys després per desviar l’atenció i altres poden passejar-se pel carrer amb total impunitat, potser amb càrrecs més significats. I ara ho tenim amb el presos polítics acusats per un procés que des del món demanen la seva excarceració i aquí se’ls pretén negar sortir de la presó pel tercer grau com a la Presidenta Forcadell. I per revenja tindran la possibilitat de no deixar sortir a cap dels presos condemnats per raons polítiques i mai per raons judicials.
Dialogar per solucionar els problemes, no cal. Uns manen i els altres han d’obeir, pagar i callar. Revenja i repressió, sí que en cal. Els tribunals europeus demanen l’excarceració i els presos polítics han desobeït per la politització dels jutges espanyols; per revenja engarjolen els que no pensen com ells i són adversaris polítics. La llei és una cosa i la política una altra. I a Espanya tot es barreja i sempre a favor d’uns i en contra d’altres. Fins quan, senyors jutges, aquesta Espanya inviolable?
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari