Els catalans, per haver-nos sentit poble, amb voluntat de fer-lo créixer en tots els sentits possibles, ens hem servit de la cultura, de la ciència, del treball, de l’esforç i la creativitat espontània de la ciutadania per sortir-nos-en i avançar en tots els camps. Durant decennis hem aconseguit ser el motor d’Espanya i un dels motors d’Europa, malgrat negar-nos el nostres drets, les necessàries dotacions pressupostàries i exercir lliurement els nostres sentiments. Hem hagut d’escometre la imaginació i la constància, quan habitualment la resposta ha estat la incomprensió. La nostra força ens ha atorgat el liderat, malgrat sofrir un dèficit fiscal insuportable, ser bandejada la cultura i sense poder exercir les potencialitats en igualtat de condicions. Les nostres infraestructures no s’han alineat a les necessitat del comerç, la indústria i de la ciutadania, i l’espoli econòmic continua, any rere any.
Madrid, encara avui no pot ser líder en producció però sí per economia; el seu PIB ja és més potent que Catalunya quan allí s’inverteixen més diners dels pressupostats, i aquí arriben només la meitat dels aprovats a les Corts. Quan els seus impostos són més baixos, i les grans fortunes d’arreu de l’Estat hi estableixen la residència per no pagar per les successions i per reduir l’IRPF a la declaració de la renda. I per complementar-ho, des de l’Estat es fan tots els esforços haguts i per haver per ser més que ningú, “la capital con las torres más altas de Europa”, fins i tot en perjudici de les províncies rurals d’Espanya que es despoblen constantment.
I quan els catalans demanem diàleg i igualtat, des de Madrid, responen que ara “no és el moment de jocs florals”. I així, a Gandesa, l’any 1995 s’havia ja de disposar d’una variant a la carretera N-420 i han passat 25 anys i estem igual que el segle passat; dos camions no es poden creuar a la Farola on hi passa tot el trànsit del sud de l’Ebre. El corredor del Mediterrani està per construir quan Europa i tota la Mediterrània començant per Andalusia el necessiten, mentre Espanya és el país del món que té més quilòmetres d’AVE per habitant de tot el món però a la majoria de les línees d’alta velocitat s’hi perden diners; cada quilòmetre de via costa milions d’euros anuals de manteniment mentre els trens circulen sense viatgers.
Som un país de contrasts on sembla que les coses marxin sense to ni so. I quan Catalunya, s’irrita i s’alça contra la immoralitat i el menyspreu pel robatori d’un Estatut aprovat pels espanyols i referendat, Margarita Robles, afirma que “no estem per jocs florals”. Tenim el govern elegit legalment a la presó o a l’exili. Guanyem les eleccions i governs i jutges polititzats no permeten que els presidents elegits puguin governar i s’emparen en la Santa Constitució del 1978, per dir-nos que no tenim raó i no és el moment de Jocs Florals. Els nostres ports es dirigeixen des “dels mariners d’aigua dolça del Manzanares” i els seus grans beneficis es reparteixen per cobrir els dèficits dels ports espanyols. Els nostres aeroports no poden ser autònoms perquè el de “Adofo Suarez” ha de ser més important que el de Barcelona. I a les rodalies de Madrid s’inverteixen més del 50% de tota Espanya amb pressupostos estatals. A Catalunya, infradotats, sempre esperem el proper any per cobrir el dèficit de l’anterior.
Aquests son els “jocs florals” de la ministra; tractar-nos amb menyspreu, fer-nos passar pel tub, no enviar-nos els diners que ens deuen, imposant les lleis fetes a mida des de la Santa Inquisició contra els opositors i amb amenaces constants que si ens desviem tornaran a enviar-nos els “piolins” i ens atacaran “a por ellos”, ferint manifestants imposant l’autoritarisme autocràtic. Borrell, l’il·lustre encarregat d’exteriors d’Europa troba bé que atonyinin els seus germans i es queixa quan el dictador de torn fa el mateix a Biolorrúsia. El fiscal Zaragoza diu que els jutges europeus van equivocats, pretenent que els nostres polítics restin engabiats i escarmentats quan aquests fallen de forma unànime contra els judicis de Marchena. Mentre, Pedro Sánchez manifesta que al rei emèrit se li ha de respectar la presumpció d’innocència i a Jordi Pujol, l’expresident de Catalunya, sense haver-lo jutjat, se’l considera el cap d’una organització criminal. Aquests son els “Jocs Florals” d’aquesta Espanya, senyora ministra que el seu satèl·lit, Miquel Iceta, a casa nostra, li dóna la raó per mantenir la seva còmoda cadira de polític que des dels 17 anys hi resta assegut sense haver treballat mai en cap feina productiva.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari