Un Aaron Sorkin a la nostra vida

Acabo de veure la darrera pel·lícula del guionista i director Aaron Sorkin, “El judici dels 7 de Chicago”. La trama segueix la causa judicial contra els suposats líders d’una revolta que es va produir l’any 1968 durant la celebració de la convenció del Partit Demòcrata a Chicago en protesta per la guerra del Vietnam. Els fets transcorren després de l’assassinat de Martin Luther King i Robert Kennedy i el procés va ser impulsat pel nou govern de Richard Nixon un cop aquest va guanyar les eleccions. Es tracta d’una pel·lícula molt recomanable i que, si l’heu vist o la veieu, us portarà a la ment records molt recents, que us faran arribar a la conclusió, potser, de què la història es repeteix una vegada i una altra, aquí, allà i a tot arreu. La visió totalitària de les relacions socials, econòmiques i polítiques contra la visió més liberal-republicana de les mateixes. I també podreu observar com, malauradament, el silenci de la bona gent, quan no la connivència, són tan responsables del mal com el mal mateix.

Aaron Sorkin es pren algunes llicències en l’argument, però el fons de la història és allà mateix. I toca la temàtica que més li agrada que són precisament els valors liberal-republicans en la vida pública del seu país. Un país que ha estat, i encara és, el referent institucional per a la resta de societats lliures del món. Si més no, fins el 3 de novembre d’enguany, després ja veurem què passa. Sorkin té a la seva carrera èxits tan aclamats com “The West Wing” o “The Newsroom”, dues sèries de televisió que s’haurien d’ensenyar a les escoles. En el cas de la segona, hauria de ser matèria eliminatòria d’examen a les facultats de periodisme.

No ens aniria malament per aquestes contrades tenir un professional com Aaron Sorkin que, mitjançant productes de ficció entretinguts i d’una factura excel·lent, posés en solfa tot allò que grinyola en l’àmbit dels poders públics. O millor dit, en la forma com alguns els gestionen. Com diu un dels personatges de la pel·lícula, “tinc en la més alta estima les nostres institucions polítiques, una altra cosa és el que penso de les persones que les ocupen ara mateix”. Durant quant temps es poden respectar unes institucions ocupades per persones impresentables? Què en queda quan aquest respecte s’acaba perdent? Què pot frenar les pulsions totalitàries que hi ha en qualsevol societat i en tota època quan les institucions cauen o es desprestigien?

La feina que fan programes com “El Intermedio” o “Polònia” és sana i necessària perquè ajuden a treure pressió sobre situacions que són traumàtiques. Malgrat això, la part de reflexió que contenen queda massa sovint superada pel divertiment. No em sumaré a aquella frase que diu que “això no serveix per res”, però són eines poc útils si enlloc d’impulsar-nos a millorar el funcionament de les institucions, només ens ajuden a suportar-ne les deficiències. En aquest cas, juguen a favor del sistema, fent-lo una mica més tolerable.

Cal, doncs, a casa nostra, una persona amb una mirada lúcida i penetrant sobre tot allò que grinyola i que sigui capaç de donar a conèixer el seu punt de vista amb una habilitat comunicativa que trenqui la mandra que poden fer sovint aquests temes. Em direu que si aquesta persona existeix és possible que el sistema no estigui disposada a finançar-li la carrera. És possible, però al final qui paga aquests productes és el públic. Així que si hi ha algú que sigui capaç de fer-ho, mirem entre tots com a públic d’assegurar-nos que la seva obra és rendible. Posem un Aaron Sorkin a la nostra vida. Però que no ens passi com amb els americans que, vist on han arribat, tampoc és que li hagin fet massa cas. I estaven avisats.