Sempre Catalunya ha demanat dialogar per emprendre un nou camí en les relacions amb Espanya. Els governs de la dreta ni se’l plantegen el diàleg, excepte quan necessiten els vots dels partits catalans per governar. I els d’esquerra prometen i diuen que l’accepten però mai s’arriba a cap conclusió o es trunca pel camí. El president Pujol amb allò “del peix al cove” havia aconseguit concessions realistes; poc a poc anava demanant quelcom a canvi i, poc o molt, n’anava traient. I quan les relacions Catalunya Espanya avançaven la dreta advertia que se’ns donava massa als catalans. Qualsevol avenç representava per nosaltres una petita batalla guanyada. Així es van mantenir les relacions durant vint anys. Tot va canviar quan el Tribunal Constitucional va destruir l’essència de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya del 2005.
D’una concessió dels socialistes perquè a Catalunya disposaven el govern, es va arribar a la gran trencadissa quan es va anul·lar l’Estatut que legalment s’havia aprovat segons la Constitució, havent passat tots els requisits i referendats. Els catalans es van emprenyar. Més de 2 milions ens vam manifestar al carrer queixant-nos del que els jutges, aplicant la llei segons el seu raser, havien anul·lat il·legalment, catorze punts de l’Estatut.
La Constitució aprovada per la bona voluntat dels partits amb aires de canviar i millorar les relacions, fou rebutjada pels nostàlgics franquistes en el seu moment però a la vegada els serví d’excusa per aplicar-la contra Catalunya segons la seva conveniència. I per això, després d’una sentència contra els líders independentistes vergonyant, tenim el govern elegit pel poble a la presó, la presidenta del Parlament també engarjolada per permetre debatre als diputats els temes que proposaven i el president de la Generalitat exiliat per evitar la presó que a bon seguir li haurien imposat. En altres temps afusellaren un dels seus antecessors, el president Companys, com altres líders polítics o socials, com foren el president d’Unió Democràtica, Carrasco i Formiguera, o el president del Barça, Josep Sunyol. Als generals revoltats contra la República i la seva estructura, que en nom de la llei en van fer totes les que van voler, no se’ls va aplicar cap càrrec, quan es va signar i posar en marxa la Constitució. Als que demanaven diàleg –“taula de diàleg”- fins el darrer moment abans de declarar la independència que va durar tres segons, a aquests se’ls va empresonar. I mentre el rei emèrit, viu de vacances als Emirats Àrabs rodejat de policies pagats pels pressupostos generals de l’Estat, amb el beneplàcit del govern més d’esquerres dels darrers quaranta anys, malgrat les malifetes comeses reconegudes per tothom. Al nostre president Puigdemont, a Espanya, se’l considera “un huído de la justicia”, i li tenen jurada de tal manera que si poguessin la represàlia seria la màxima possible, mentre que a Europa se’l considera un eurodiputat i un pres polític.
I com tot aquest espectacle ve de lluny, el diàleg mai el poden acceptar i tenen els mecanismes per enderrocar els acords quan els convingui i, a la vegada, quedar-se tan frescos com si res hagués succeït. Recordin que Catalunya Nord, el rei d’Espanya del moment la va regalar al francesos, sense passar pel Parlament de Catalunya, ja que els exèrcits reials –italians, flamencs i castellans- ocupaven els domicilis dels catalans, hostatjats forçosament. I uns anys més tard, un altre rei espanyol va regalar Gibraltar amb la condició de que els exèrcits anglesos deixessin de donar ajuda militar a Catalunya. Des de Madrid, Gibraltar se li reclama continuadament a Anglaterra malgrat haver-la regalat graciosament. Sembla que dels territoris regalats només el penyal sigui Espanya mentre les comarques catalanes de damunt dels Pirineus, no ho siguin.
Aquesta és la llei que funciona encara avui i uns jutges ideològicament marcats per les seves idees polítiques poden empresonar els líders catalans i un altre, reconegudament mal educat i histriònic, pot no admetre preguntar sobre l’iman de Ripoll, quan existeixen sospites d’haver sobreviscut l’explosió d’Alcanar i a la vegada era un confident de la policia espanyola. El donen com a mort, sense permetre preguntes sobre ell malgrat ser el màxim responsable de l’atac terrorista de la Rambla de Barcelona i de Cambrils.
I mentre a Catalunya, els independentistes barallant-se per donar o no suport al govern de Pedro Sánchez. Des d’Espanya, creen divisió aplicant les seves lleis i nosaltres piquem “la ratera” com a simples ocells que cauen a la trampa. Novament amb “taula de diàleg o no” ens tornaran a enganyar. Tenen tots els mecanismes per repetir les bones paraules i l’oblit posterior. Disposen de les estructures policials, judicials, administratives i reials totes al seu servei. I nosaltres tenim els nostres líders a la presó, exiliats, multats o inhabilitats com si res hagués passat. Ells ens divideixen i nosaltres, amb actitud de babaus pensem que podrem treure’n algun redit prenent acords amb ells. Ni la fiscalia que segons el mateix president Sánchez depèn del govern, aplica l’indult als presos polítics i ara adverteixen que pot tardar més d’un any. La presa de pèl es constant i reiterada
Conseqüentment Catalunya haurà d’esperar i només tenim el camí que la democràcia ens haurà d’atorgar algun dia; des d’Europa, en algun moment, s’hauran de respectar els drets que els catalans tenim com a poble.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari