Detecto que existeixen moviments que pretenen destruir l’Estat de dret. Els poders externs que sempre han manat a Espanya des de fora del govern –o, com a mínim, han tingut una gran influència d’exercir en les decisions polítiques i econòmiques- volen mantenir el seu domini al preu que sigui. En temps anteriors, si se les coses no anaven com ells volien, trencaven el sistema amb “pronunciamientos o un alzamientos” utilitzant militars addictes. Ara, en democràcia, s’estan cercant altres procediments que tinguin el mateix resultat, “sin que se note el efecto”; tenen la experiència de Tejero que va fracassar emprant armes de foc dins les Corts i tancs al carrer de València. Anys més tard, el 2006, quan es negociava l’Estatut, el tinent general Mena, que tenia al seu càrrec 44.000 efectius militars, va amenaçar amb un altre cop d’Estat. No calgué emprar la força de les armes; el PP va recollir milions de signatures en contra de l’Estatut aprovat i referendat, amb el remat final del Tribunal Constitucional, actuant contra la mateixa Constitució. En aquell moment van anul·lar els articles essencials de l’Estatut. I ara, més greu encara, l’objectiu és fer caure el “gobierno ilegal social-comunista” elegit pel poble amb el vot popular i democràtic.
La principal força executora que disposen per aparentar legalitat, és el poder judicial i així ho manifesta la vicepresidenta Carmen Calviño quan es dirigeix a Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial que la separació de poders són la garantia de l’Estat de dret, dient-li que “cadascú s’ha de mantenir al seu lloc”. Tots, govern i poder judicial, ha d’exercir la seva funció; el polítics no han d’interferir en temes judicials i els jutges no poden fer política. L’amenaça d’involució és evident quan al govern se li escapa el control de l’Estat i les cúpules judicials actuen segons la seva ideologia política. El tema és molt preocupant, quan ja fa dos anys que tenen caducat el mandat i amb embolics i excuses, de forma anticonstitucional, amb l’ajuda de Pablo Casado, aconsegueixen mantenir als càrrecs a la seva gent. I l’orgue del poder judicial té la missió de nomenar jutges, traslladar-los, vigilar-los, formar-los i actuar el mesures disciplinàries. Així, doncs, des del CGPJ disposen de les regnes necessàries per dirigir el cos judicial de cara el cantó desitjat, segons el seu pensament, al marge de la equanimitat i igualtat judicial que hauria de prevaldre a qualsevol tribunal.
L’exèrcit per un costat i els tribunals per un altre preserven “la Unidad Nacional” amb l’extrema dreta que els dóna suport, les elits econòmiques que s’ho miren amb simpatia i un govern de Sánchez que voldria actuar però sap que si aplica els correctius demanats per Iglesias, el principal perjudicat seria ell mateix i la caiguda del seu govern. El darrer exemple el tenim amb Manuel Marchena, president del Tribunal Suprem, quan demana als tribunals de Madrid que investiguin el govern respecte al tractament que s’ha fet a la comunitat per la covid-19. I per acabar-ho de complicar, tenim en mig de tants problemes el rei i la crisi de la Corona, amb la fugida del seu pare i la corrupció que l’envolta. Tot plegat és un atzucac de molt difícil solució que dóna peu a actuar “sin que se note el efecto”.
Insistint en el poder judicial, sembla que el desenvolupament polític de l’Estat tot recau sobre les seves decisions. Un tribunal que s’hauria hagut de renovar i els seus ocupant estan caducats per mandat constitucional. Però malgrat això, des de les seves cadires poden fer moure la política segons el ritme que desitgen. El bàsic en democràcia és la separació de poders i cada pilar ha de defensar dins la legalitat i les competències que la Constitució li atorga. Però els jutges fan de polítics –com a purs governants del bé i del mal- guiats per la seva ideologia. Per tant el poder de la cúpula judicial acaba sent incompatible amb l’Estat democràtic quan sense democràcia no hi llibertat.
Els darrers quaranta i escaig anys poden estar en interdit, si alguna de les fitxes acaba per explotar. És com una escala de naips que quan en cau una, la resta també es desprèn per manca de pilar; és una gran llàstima per haver estat el període més llarg en democràcia! Però la situació actual ha canviat com un mitjó; els jutges polititzats, l’exèrcit revoltat, el rei acorralat, el govern insultat i els seus socis de govern estrenyent el cercle. Sense cap mena de dubte, han d’haver reformes consensuades per tal que cada poder respongui de la seva parcel·la sense trepitjar la de l’altre. Si no és així pot arribar en qualsevol moment un cop d’Estat encobert, lliurat pel poder judicial que es manté enquistat en el passat i que resulta incompatible amb l’Estat de dret i contrari a la democràcia.
Fes el teu comentari