‘No puc respirar’: crònica d’un any que difícilment oblidarem

Hi ha moltes imatges que servirien per a il·lustrar aquest 2020 que deixem enrere: imatges de com el món tal com el coneixíem fou capgirat per sempre més per culpa de les conseqüències que ha desencadenat un organisme que no és ni tan sols visible als ulls humans, els nostres, els de les víctimes amb les quals s’acarnissa més ferotgement. Imatges de malaltia, de sofriment i de mort que ni els nostres avis ni els nostres pares havien vist mai. “Això és una guerra sense bombes” va exclamar algú que sabia de què parlava durant el desenvolupament dels esdeveniments que han caracteritzat els últims nou mesos, mentre centenars de científics de la comunitat internacional s’apressaven a trobar el vaccí, la combinació d’elements adequada, l’arma amb la qual protegir-nos del monstre intangible.

Ara que acaba aquest any fatídic i que sembla que hem trobat el Sant Grial que esperem que arribi com més aviat millor a tothom (inclosos els països del món en vies de desenvolupament) voldria fer un balanç sobre allò que ha suposat el 2020, però, com que les imatges les tenim tots a la memòria ben recents, jo voldria fer ús de les paraules. Moltes paraules i combinacions de paraules podrien definir el 2020 amb justícia. Se m’acut, per exemple, el “We, the people, vote” en referència a les primeres paraules de la Constitució nord-americana que Joe Biden, en convertir-se en president electe als Estats Units després de quatre anys del despropòsit que va suposar la presidència de Donald Trump, brandà contra aquest, com si es tractés d’una espasa, i molt ben afinada: “Nosaltres, la gent, votem”. També es podrien citar els mots de Tedros Adhanom Ghebreyesus, el director de l’Organització Mundial de la Salut, quan l’onze de març, en plena roda de premsa, va afirmar: “Hem arribat a la conclusió que la covid-19 pot considerar-se una pandèmia”. O també el “Tot anirà bé” que gran nombre de famílies de totes les latituds del país van penjar a les seves finestres i als seus balcons en forma de pancarta per demostrar als més petits, mentre retríem homenatge a la labor dels treballadors sanitaris cada dia a les vuit del vespre, que no defalliríem i que l’esperança no es perd mai.

Però si hi ha tres paraules que ressonin amb una força especialment desbordant per resumir el 2020, aquestes són les que, sota el genoll d’un agent de policia assassí, extralimitant-se en el seu deure de protegir els ciutadans per donar curs al seu racisme fastigós, va pronunciar George Floyd instants abans de morir d’asfíxia. En un any marcat per la primera crisi epidemiològica d’envergadura global que hem vist en un segle, causada pel SARS-CoV-2 que afecta de manera aguda sobretot el sistema respiratori de les persones, les paraules “I can’t breathe” de George Floyd van cobrar un relleu especialment macabre i van convertir-se en el motor d’un moviment social que els Estats Units no havia vist des dels anys seixanta del segle passat i al qual es va sumar la resta del món per demanar la fi del racisme a tot arreu. És en va preguntar-se on hauria arribat aquest moviment sense el distanciament social, sense els confinaments, els tocs de queda o les altres restriccions a les quals els governs de pràcticament tots els països del món ens han sotmès enguany. Allò que no deixa lloc a dubtes, però, és que si del 2020 ha nascut un nou ordre mundial, això és tant gràcies a la covid-19 com al Black Lives Matter.