Condicionar la política catalana

Fa un dies llegia a “La plumilla” al meu amic Antoni Coll, al Diari de Tarragona, on deia que els catalans afirmem que la culpa del que passa a Catalunya és de l’Estat. Era un retret que el fem sovint els catalans; no és que ell culpés l’Estat en aquest sentit. En les seves col·laboracions diàries, curtes, ben muntades, sarcàstiques i entonades deixa clar el seu pensament que res té a veure amb el meu, en les relacions entre Catalunya i Espanya. I ho resumeixo quan diu: “El problema de Catalunya en estos últimos años, entre la realidad y el sueño, ha sido gestionar el “mientras tanto”. Confiemos en que el Govern no pierda más tiempo con las peleas de arriba y atienda las necesidades de abajo”. Dia rere dia el llegeixo malgrat les nostres diferències ideològiques. 

Coincidim en les baralles polítiques dels de dalt. Els catalans, des de sempre, hem discordat però hem marcat diferències respecte a Espanya. Hem discutit pel nostre individualisme ancestral. Però no és poca cosa que Catalunya hagi estat el primer país democràtic del sud d’Europa; son 131 els presidents que han regit els interessos dels catalans, amb un parlament al darrera i amb les lleis que promulgava va exercir el lideratge a la Mediterrània. I ho ha continuat sent, un cop Espanya ens va incorporar al seu imperi, obligant-nos a aplicar les seves lleis, la seva manera de ser i prohibir la nostra llengua. Espanya no tenia bandera i a darreries del segle XVIII la van adaptar de la senyera. No tenien moneda normalitzada i van aplicar “la pesseta” catalana, entre molts altres. 

Els catalans hem estat durant segles líders en la creació de riquesa de l’Estat i, des de sempre, se’ns ha considerat rebels per ser diferents, parlar un altre idioma i tenir idiosincràsia pròpia. Patim un dèficit fiscal escandalós i amb una setmana dels diners que se’n van i no tornen, ens sobrarien cabdals per construir el nou hospital Joan XXIII i el Verge de la Cinta, aquest 2021 sense haver d’esperar el 2026. I quan hem circulat per altres camins, se’ns ha castigat amb la repressió, l’ocupació i, fins i tot, l’assassinat del president corresponent, pel qual encara avui ningú ha demanat perdó. En temps anteriors, amb cops d’estat, “manifiestos” o lluites dinàstiques i ara, amb la Constitució, és la cúpula judicial qui imposa què hem de fer, reflectint el ridícul més espantós de la justícia espanyola davant d’Europa. La Constitució és la seva excusa, però no la compleixen quan els han caducat els càrrecs i amb el beneplàcit del continuisme no permeten canviar els seus membres i a més s’apugen el sou un 5,7%. Paradoxalment els darrers presidents catalans elegits per voluntat popular, aquesta justícia els inhabilita per desobeir-los, mentre ells no la compleixen.

Els catalans ens barallem. Sí; però les baralles dels 10 anys darrers neixen bàsicament per l’anul·lació d’un Estatut legal aprovat segons la Constitució, amb tots els requisits haguts i per haver. Articles redactats idèntics no van ser revocats a altres autonomies, mentre que a Catalunya no se’ls ho va permetre. Amb la sentència van arribar els enrenous que hem patit durant aquests darrers deu anys quan ens vam sentir enganyats i menystinguts. Entre “La realidad y el sueño” dels darrers deu anys, hem arribat on som. Dialogar, buscar solucions, reduir el dèficit fiscal,…no, això no cal! Repartir llenya servint-se d’una Constitució que ells no segueixen, això sí!

I la realitat és que per les armes, per les dictadures o per la justícia sempre ens han fet barallar. L’enemistat actual entre Junts i ERC és evident quan disputen l’espai d’un electorat comú, pel mateix que es barallem el PSOE i el PP. I es van haver d’ajuntar per contrarestar  de la revocació de l’Estatut que va provocar la indignació col·lectiva d’un poble que vol ser, vol parlar la seva llengua i es vol administrar, com ho va demostrar durant segles. Aznar tenia raó quan va sentenciar que “entre ells es barallaran”, i des dels poders de l’Estat han aplicat el “divideix i venceràs”.  

L’Estat ho ha sabut aprofitar i les baralles, directament o indirecta, les han provocat les destitucions, les multes i les inhabilitacions dels presidents i alts càrrecs de la Generalitat o eurodiputats elegits per les urnes de forma democràtica per milers de catalans, o aplicant un 155 i convocant eleccions catalanes il·legals des de Madrid. I vet aquí que la justícia espanyola ho ha aconseguit seguint el mestratge heretat del passat, mentre que la justícia europea els adverteix que actuen contra els Drets Humans i els desautoritzen un cop i un altre per les irregularitat que cometen. Els exiliats per uns son “fugados”, pels tribunals europeu son presos polítics que poden viatjar pel món excepte per Espanya. I en canvi, al fugat més significat li paguem els guardes personals i el mantenim en vacances milionàries. La cúpula judicial amb el beneplàcit del govern continua reprimint, per confondre, dividir i aniquilar.

Aquests condicionaments no son bons per Catalunya i a més posa en entredit la democràcia espanyola davant del món. Sense diàleg ni diners no es poden atendre “las necesidades de abajo”. El tema polític entre Catalunya i Espanya, mai es podrà solucionar sense voluntat d’asseure’s per cercar solucions, al marge del tribunals. Ara per ara hi ha voluntat “de bones paraules” però segueix la repressió, el diàleg “brilla per la seva absència” i no arriba l’amnistia que demanen els tribunals europeus unànimement. La justícia no pot condicionar la política catalana i ara hi estem subjectats sense complir els requisits essencials que li atorga la democràcia, com a pilar bàsic de l’Estat.

*ANTON MONNER és cronista de Gandesa.