Aquests dies tots haureu sentit a parlar de com a Wall Street hi ha una batalla acarnissada entre els hedge funds baixistes i grups d’accionistes minoritaris que inverteixen contra els anteriors. Fem-ho senzill (que és com ho he hagut de fer per a mig entendre-ho jo mateix). Tu i jo seguim la cotització d’una acció que avui val 10 euros. Jo penso que en 15 dies en valdrà 3. I tu penses que en valdrà 7. Com que tots dos volem guanyar diners jugant a la borsa (la borsa cada cop es guanya més a pols aquest apel·latiu de joc), i tots dos estem convençuts de la nostra anàlisi, pactem que d’aquí a quinze dies jo et vendré 100 accions a 5 euros. Tu acceptes el tracte perquè penses que compraràs per 500 euros 100 accions que podràs vendre a l’instant per 700 euros i per tant en guanyaràs 200. I jo ja em frego les mans perquè estic convençut que aquell dia compraré 100 accions per 300 euros i quan te les vengui a tu en guanyaré 200. Així, sense despentinar-me. Això és la borsa. Cada inversor té unes percepcions sobre l’evolució dels preus de les accions i compra i ven en funció de les mateixes. Qui fa la millor anàlisi guanya i qui no la fa tan bona perd. O al menys aquesta era la idea.
Què passa quan un hegde fund pensa que una acció anirà a la baixa i inverteix grans quantitats pactant una venda a un preu baix, per sota del qual creu que podrà comprar l’acció i vendre-la amb beneficis? Doncs passa que aquests fons gestionen tants diners que es produeix el que en podríem dir una profecia autocomplida. El mercat es posa nerviós, els accionistes venen i el preu de l’acció baixa. El hegde fund compra per sota del preu que va marcar i fa calaix venent les accions a aquells que van pensar que ja no baixarien més per sota.
Quan les companyies estan molt capitalitzades és difícil que un grup de minoritaris pugui anar contra l’estratègia del hegde fund. Però si la companyia no es tan gran, un grup de minoritaris (minoritaris amb possibles, això si…) poden jugar contra el hedge fund. Això és el que està passant a Wall Street. Aquests grups de minoritaris busquen accions sobre els quals els hegde funds tinguin posicions baixistes i comencen a comprar. El preu de l’acció, per la llei de l’oferta i la demanda, puja. I arribat el dia en què vencen els contractes els hedge funds han de comprar a un preu molt superior al que havien pactat i han de vendre les accions a un preu inferior tal i com s’havien compromès. I tot aquell negoci que havien pensat fer es converteix en una pèrdua important. Algun d’aquests fons ha travessat veritables dificultats financeres degut a aquest moviment contestari que els ha sorgit. En canvi els minoritaris hi guanyen perquè saben que el hedge fund ha de comprar al preu que sigui per honorar els seus contractes.
Cal recordar que la borsa va ser creada per a que les empreses captessin capital per tirar endavant els seus projectes, sobre tot si aquests eren difícils o cars de finançar a través dels canals bancaris tradicionals. Aquest mecanisme oferia l’avantatge que els estalviadors podien, si tenien bon criteri, comprar accions d’una companyia quan aquesta encara no havia obtingut resultats i vendre-les un cop el projecte s’havia materialitzat i l’acció ja s’havia revaloritzat.
Però de seguida el diner especulador es va colar a la partida i des d’aleshores tot s’ha anat complicant cada vegada més. Un pas significatiu recent el van suposar els sistemes de compra i venda en base a algoritmes, que són mecanismes automatitzats que operen segons uns paràmetres que fixa el client. La irrupció de grans fons totpoderosos són un altre factor que distorsiona el mercat perquè poden fer variar el preu de les accions segons els seus interessos. Si ara hi sumem batalles com la que està vivint GameStop hem arribat a un punt en què invertir en borsa deixarà de ser interessant per a cap estalviador que no tingui una salut coronària a prova de bombes. I tot i així, tampoc serà fàcil guanyar mai si la ruleta està trucada. L’anàlisi objectiva de les accions ja no servirà per a res. I serà el mateix invertir en borsa que jugar a la Grossa.
Estem davant d’una mostra més del que suposa portar el liberalisme econòmic als extrems més absurds. Al final tot el sistema acaba saltant pels aires. I ja no és que el sistema no estigui a favor de les persones, com hauria de ser, és que ja no està a favor ni del mateix sistema. Caldrà que tot esclati una altra vegada per a que algú hi posi ordre? O la cosa ja no té remei i només anirà progressivament a pitjor?
Fes el teu comentari