Com si fos allò que feia fa uns quants anys, com a dissenyador i publicitari, jugant en les paraules i les formes i colors, avui faig un joc entre llengües i paraules. Amb dues paraules que formen una estructura capicua. D’una banda, en castellà, ido, persona que no está en su jucio. De l’altra, l’odi que s’ha demostrat en tots els judicis contra els catalans. Tots sabem quant d’odi hi ha en el ido.
I aquesta reflexió em ve al cap després d’estar una estona parlant amb el conseller Josep Rull, de visita a la meva ciutat. Una de les persones amb més dignitat que he conegut. Una persona tant senzilla, amb tant d’aplom… Però crec que en cap persona s’ha personificat de manera més clara i diàfana tant l’odi del ido.
Un dia després acompanyava un company als jutjats. L’odi del ido, en una parafernàlia que s’arxivarà i que involucra més de 2000 persones per protestar per defensar un estat de dret democràtic.
Recordeu l’odi del ido, l’1O, personificat en la mirada dels Guardia Civiles que van pegar aquells qui defensaven les urnes al pavelló de fires de Sant Carles de la Ràpita. Un odi fred i calculat. O l’odi d’aquell, tot i saber que està mentint o prevaricant acusava els nostres consellers legítims de revolta, de sedició i de llençar fairy.
Perquè des de fa tres cents anys el catalans rebem l’odi del ido. Un odi en forma d’exèrcit, de rei, de lleis, de prohibicions, de dictadors, o fins i tot dels propis catalans amarrats al poder espanyol. L’odi de l’ido és pensar en mentalitat espanyola, mesetària, de conqueridors caiguts en desgràcia des de la crisi del 98. Aplicant un 155, per treure’ns tots els drets, els nostres representants legítims i fer què, per defensar des de l’exterior i tenir un megàfon a Europa, alguns marxaren a l’exili.
I l’odi de l’ido es manifesta contra tot allò que som, fem o deixem de fer. Odi a tv3. Odi a la llengua. Odi als castells. Odi al Barça. Odi a Sixena. Odi al pa amb tomàquet, destrossant-lo com a pantumaca. Odi al Parlament. Odi als Consellers Legítims. Odi a Junqueres. Odi a Puigdemont.
Però no només en tot allò que és independentista i olora a independència, sinó en la pròpia gestió, en la gestió de la pandèmia, amb un candidat, que diu que ell garantirà la vacunació, com si no ho hagués de fer igual sent exministre de sanitat. O en la gestió del Delta, que l’odi del ido, fa que tinguem que anar traslladant sorres i qui dia passa any empeny, sense escoltar la taula de Consens, ni posar ni un euro. L’odi de qui es pensa l’amo o l’odi del ido.
I durant aquesta inusual campanya electoral, creada per l’odi del ido, avançada pel tribunal suprem de Catalunya, molts candidats, catalans, i per a més INRI independentistes, compren la mentalitat espanyola, per quatre vots comptats, contra la que pot ser, ja no la 132a Presidenta de la Generalitat sinó la 1a Presidenta de la Generalitat. Amb atacs, en clau espanyola, als quals ni el Tribunal de Cuentas hi dóna suport. Perquè si comprem l’odi del ido llavors resulta que tots aquells qui estan a la presó, i pels quals ens manifestem, estan tancats de manera correcta. Cosa que com a catalans i independentistes mai acceptarem.
MANEL MASIÀ és portaveu de Junts per Amposta.
Fes el teu comentari