Pedro Sánchez té tants enrenous armats dins i fora del seu govern que per vèncer-los ha de fer molts equilibris i alguns sense massa convicció, inclús dins el mateix consell de ministres. La raó principal és que intenta mantenir la situació de la forma que sigui per salvar-se ell personalment, al preu que calgui, tant si ho fa enganyant com confonent a propis i aliens.
No és que a altres governs europeus i mundials no en tinguin de problemes i no hagin de jugar partides de confusió; a tots n’hi ha. En la política sempre hi ha hagut enganys, però per aquests darrers temps s’estila amb massa freqüència i el president del govern que ho practica sovint, s’està guanyant per mèrits propis el descrèdit, repeteixo, per salvar la seva cadira. Malauradamen, el món globalitzat ens ensenya, gràcies a les comunicacions actuals, com poden subsistir Jair Bolsonaro difonent mentides a diari o com Donalt Trump va aconseguir 74 milions de vots a les eleccions del país més poderós del món. Mètodes maliciosos que en altres temps no els copsàvem amb la facilitat d’ara gràcies als aparells de transmissió comunicativa que portem a les butxaques.
La política espanyola basada en la transició de la dictadura d’en Franco a la democràcia d’en Suárez, en el seu moment, vam creure que havia estat modèlica. Aviat ens vam adonar que allò que pensàvem haver-ho tancat magníficament tenia fissures que no tots les valoràvem de la mateixa forma. Per això els catalans anàrem a votar un referèndum i una Constitució amb més fermesa que a qualsevol altra regió espanyola; havíem aconseguit una autonomia governamental, restablir la llengua pròpia que se’ns havia prohibit i les llibertats bàsiques d’una democràcia.
Però les elits que millor havien viscut durant la dictadura s’hi oposaren, com l’expresident Aznar ho va fer públic en el seu moment i altres sectors en foren immediats opositors. El president Suárez, el principal factòtum d’aquell canvi, se’l titllà d’ingenu i se’l va desqualificar per massa aperturista. La base de la nostra democràcia, com qualsevol altra, es sustentava en els tres puntals. La Corona, restablerta per “obra i art” del dictador Franco, és ara el puntal que subjecta els successors que el general colpista els va donar ales per mantenir el poder, lluitant contra la pròpia democràcia.
Paradoxalment, avui, els que més traves entremeten al govern -les elits econòmiques, l’exèrcit, el poder judicial, l’alt funcionariat i la mateixa Corona- són els que més ajudes i consideracions reben del mateix. I tot perquè s’aguanta d’un fil i, si caigués només un dels tres puntals, cauria tot el sistema desplomant-se com un castell de naips.
Deixar caure la Corona significaria la caiguda immediata de Pedro Sánchez, que, per salvar la seva cadira, lluita contra els mateixos principis del socialisme històric. Gens li importa el republicanisme manifestat des de sempre pel seu partit; segueix beneficiant les elits econòmiques, els militars proclamant manifestos d’afusellaments i mantenint la cúpula judicial amb els càrrecs caducats. Tot plegat s’aguanta per pinces però es mantén, malgrat governar amb Podemos i formar el “gobierno más de izquierdas que nunca haya existido”. De la seva política en fa l’engany continuat i aquí no passa res. Paradoxalment ha de capejar la gent del propi govern per “comunistes” i les crítiques de la dreta de tota la vida que res vol que canviï perquè tal com marxen les coses ja els va bé. Que el president ha de caminar per sendes rocoses, per no caure pel camí o desplomar-se pel precipici. Li calen usar els ardits que calguin perquè sap que si cau el pilar essencial del que representa el poder instituït d’Espanya, ell, al darrera, també caurà.
La corrupció del PP, Villarejo, Bárcenas i les rastreres de corrupció descobertes pels governs d’Aznar i de Rajoy, sumades amb l’enriquiment del rei emèrit, fugit a Abu Dabi, protegit pel mateix Estat amb la policia pagada per tots, amb la restitució “voluntària” per impostos no pagats durant anys i amb les causes obertes a diferents indrets, destrossen la imatge d’Espanya arreu del món. I tot sumat als presos polítics i als exiliats, els atacs a la llibertat d’expressió per no seguir la doctrina marcada per la cúpula judicial “controlada per la porta del darrera”.
Tantes desgràcies juntes enterboleixen el panorama de la nostra democràcia. Però deixar caure la monarquia significaria la fi de la transició del 78 i la Constitució. Altrament, tot s’hauria de canviar de cap a peus i aniria per terra. I amb això també cauria Pedro Sánchez i el seu govern. I la seva cadira és molt important per ell.
Amb tot l’explicat s’entén perfectament rememorar el cop d’Estat de 23 de febrer del 1981 de forma solemne quan realment hauria de ser la vergonya més gran que ha patit la democràcia espanyola durant aquestes quatre dècades últimes. Fa vergonya però les forces que encara mantenen els poders heretats de la dictadura, tots, plegats i uniformats, hi foren presents.
Tot plegat es converteix en paraules buides que signifiquen voler aguantar la Corona imposada per un dictador i mantinguda per aquells que mantenen el poder des de fa dècades. Avui, més que mai, el poble espanyol hauria de poder referendar la figura de l’actual rei que representa el factor de més descrèdit que Espanya mantén al món. I en canvi, Pedro Sánchez i el seu govern s’avergonyeixen de la corrupció del rei emèrit però qualifiquen d’exemplar la figura de l’actual rei. L’operació és clara: salvar la monarquia per salvar-se ell!
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari