Entenc el discurs de la nova presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs i me’n congratulo per la seva claredat i la fermesa de les seves afirmacions. Catalunya demana diàleg, ser respectat com a poble i que els seus drets no siguin paltrigats, i la resposta dels partits espanyols és que el poble català queda dividit en dues parts; no la Catalunya rica i la Catalunya pobra, que és el que ens hauria de “posar els pèls de punta” per les diferències que existeixen entre els nostres territoris. Aquest és el problema greu que patim els que vivim a les zones menys desenvolupades; la gent fuig dels seus pobles per marxar on hi poden viure “hipotèticament” amb més facilitat.
El nostre País viu descompensat territorialment perquè els que produeixen més i paguen més impostos haurien d’ajudar amb els seus diners les zones menys afavorides per homogeneïtzar el creixement. I això no resulta possible perquè Catalunya no disposa de la possibilitat d’administrar els recursos que produeix. Aquests se’n van a Madrid i es perden irremissiblement sense poder-los repartir entre les comarques més pobres. Avui, doncs, Catalunya està dividida perquè només pot invertir lliurement el 10% dels diners que li arriben i el 90% són finalistes. El dèficit fiscal representa perdre cada dia gairebé 50 milions d’euros. Aquesta és la vertadera divisió que existeix a Catalunya, que ens perjudica a tots els que hi vivim.
La divisió de la societat, que manifesten alguns partits nacionalistes espanyols, ha estat manipulada per ells mateixos amb l’interès de perjudicar-nos com a País. Aquí tothom pot parlar, treballar o viure lliurement. S’acusa de divisió quan Catalunya ha estat una terra d’acollida per tots i se l’ha rebut gratament. Aquí tothom viu i parla com vol i a ningú se l’obliga a res. En canvi, els que acusen de dividir son els que imposen les lleis, la llengua i la manera de ser. Les dues divisions existents a Catalunya, la territorial i la que intencionadament ens acusen de social, totes dues van lligades.
Amb diners i possibilitats d’acció, les coses es veurien d’un altre color. Quan es critica que tenim barracons per escoles, hospitals poc dotats, serveis socials defectuosos, no és culpa de la Generalitat; si els diners son escassos, ens els escanyen i no arriben els necessaris, no existeix possibilitat d’inversió. I per altre costat tampoc no es construeixen les variants de carreteres promeses de fa anys, el Corredor del Mediterrani el fan passar per Madrid o beques universitàries per estudis son insuficients i algunes vegades ni arriben. Son problemes que perjudiquen la societat quan per manca de finançament i voluntat de solucionar els problemes existents, patim dèficits que no corresponen als diners que nosaltres aportem a l’Estat.
Però des d’Espanya hom ho veu des d’un altre prisma. Les relacions entre Espanya i Catalunya que son polítiques, les han convertit en judicials. Son els tribunals i les togues qui realment imposen les obligacions, els càstigs i els criteris a seguir mentre que des de la política es vol fer “la vista grossa” i “passar pàgina” sense atendre els problemes reals, econòmics, socials i idiosincràtics. I així el poder judicial espanyol pretén “reeducar” els polítics tancats a la presó i els mantenen engabiats perquè demanen un tracte respectuós i igualitari per Catalunya.
Tot va nàixer amb l’aprovació de l’Estatut del 2005; era una forma recta, democràtica, pactada i aprovada segons la Constitució i possibilitava un camí d’enteniment entre Espanya i Catalunya. Però no; algú ho volia xafar per dividir Catalunya i ho va aconseguir. Ens volien sotmesos a les seves idees i mantenir-nos ben callats sempre seguint els seus passos en nom d’un Estat i d’una Constitució que la manipulen segons la seva conveniència. I d’aquí neix el problema. Des d’aquell moment, que els catalans ens vam sentir enganyats i demanant un cop i un altre dialogar i entendre’ns, ens van imposar les seves lleis, obviant el tracte polític que era la forma adequada per resoldre-ho i van aplicar les fórmules judicials sense tenir en compte la llibertat d’expressió i els drets de l’home.
Vet aquí que els presos i els exiliats polítics, des d’Europa se’ls demana que siguin alliberats incondicionalment i Espanya, contravenint la justícia democràtica, els manté empresonats per fer valdre el seu poder sense respectar l’estat de dret. La justícia arreu del món democràtic és un pilar fonamentat. Dominant-lo políticament –per la porta del darrere- que és el que succeeix a Espanya, es destrueix la base del parlamentarisme, l’equitat i la igualtat entre la ciutadania. Els càrrecs del CGPJ no es canvien reglamentàriament contravenint la Constitució per servir interessos ideològics
El ridícul judicial d’Espanya en relació als presos polítics i els exiliats, cada cop es fa més gran i més qüestionat arreu d’Europa. Els polítics repeteixen una i altra vegada, que “som una plena democràcia”. A cap altre país vertaderament democràtic els ho cal pregonar; aquí sí perquè saben com obren i el mecanisme de control per fer respectar l’estat de dret, també el controlen ells, a la seva manera i al seu criteri. La plena democràcia és o no és; i voler reeducar els polítics empresonats per advertir que “ho tornaran a fer” perquè no han fet res mal fet, demostra que no ho son. Això és propi de Turquia o a la Xina i tots sabem de quin “peu calcen”.
Vet aquí, doncs, que el discurs de la nostra Presidenta del Parlament és el correcte. No els agrada a aquells que han dividit Catalunya i la volen seguir dividint per tal de convertir-nos en una simple província d’Espanya, destruint la nostra llengua i la nostra idiosincràsia. Potser per les idees poden rebutjar el discurs de Laura Borràs, però cada cop som més els que pensem com ella i no tenim altre remei a prosseguir per aquest camí per aconseguir la llibertat, quan se’ns nega el diàleg i el expressar públicament de les nostres idees.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari