Cs està agonitzant, després d’èxits pensant-se que s’ho havia de menjar tot políticament. Després de la pujada com un soufle li ha arribat la gran caiguda per la seva manca de consistència ideològica. I em ve al cas quan la meva gossa, la Kai, amb la qual surto a caminar cada matí, fa uns dies va patir un atac epilèptic. Va estar gairebé 24 hores estirant la pota, movent-la avant i enrere, i pensava que l’hauria d’enterrar. Va patir molt però a la fi es va salvar. M’hauria dolgut molt que no ho hagués superat. Amb l’ajuda de les carícies sobre la seva pell i l’atenció veterinària, va revertir d’un segon atac, encara més fort que el primer. Els gossos estimen si son estimats i ben tractats. I vet aquí que en ve al cap el Cs que en contraposició va crear-se per odiar i destruir; i els atacs epilèptics reiterats d’aquesta formació cada cop que obria la boca, l’ha sotmès a un suplici més proper a la mort que a la continuïtat.
En sortir a caminar amb la Kai veig els llums intermitents de les dotzenes de molins de vent que envolten casa meva, des d’Orta (Horta de Sant Joan) a la Fatarella, i encara observo més lluny les aspes dels molins del Priorat i les Garrigues, quan voltant a cerç o garbinada, el flaix les il·lumina. De nit els pilots són rojos i quan comença a clarejar el dia canvien a blancs. És el moment que sento el fred matinal, i puc admirar els canvis dels colors de l’horitzó; els núvols rogents, avançant la pluja o el vent, o els ennegrits, senyal de tempesta, o el llamps a la llunyania, les boires baixes i les negrors, la policromia canviant quan el sol apareix als confins muntanyencs, allà al darrere de les serres de Pàndols i Cavalls, de trist record pels soldats que hi defensaren les posicions a la Guerra Civil. Aquests daltabaixos com el temps, amb pluja, vent, boira, fred o calma, és el que li ha causat a Cs l’angoixa d’una mort anunciada. Va créixer com l’escuma i es dilueix com la boira quan el cerç bufa a la serralada.
El seu objectiu era combatre la immersió de la llengua a l’escola i escampar l’odi sobre tot el que fes olor de la Catalunya ancestral emergida de fa més de mil anys del cor d’Europa, del seu gloriós passat com a nació dominadora de la Mediterrània, de llengua literària traduïda arreu del món, de la seva gent productiva, entusiasta per crear riquesa i moure l’economia, amb cultura pròpia que li impregna i el caracteritza en personalitat distinta de la resta dels pobles peninsulars. Van creure haver-ho aconseguit quan el TC va anul·lar els articles de l’Estatut i el poble de Catalunya es va aixecar contra la injustícia que significava tal derogació. L’emprenyament dels catalans i de la resposta popular se n’aprofitaren i el combateren amb més ràbia, i a l’uníson del PP i el PSOE, desbarrant contra l’independentisme, mentre les togues polititzades anaven multant, destituint i inhabilitant membres del govern. La fòbia de Rivera i l’Arrimadas s’estengué com un virus recondit que havia de donar peu a ressuscitar el feixisme que alguns mantenien hivernant en l’interior. Del PP, partit que a Catalunya ja representava l’extrema dreta, l’aparició de Cs va fer possible la divisió dels seus votants i el naixement de Vox.
Amb els esdeveniments del 2017, amb el 155 i la convocatòria d’eleccions des de Madrid, pel president Rajoy, el Cs, com la florida policor d’un camp de pruneres, guanyà les eleccions amb el suport incondicional de grans empreses, la premsa i “l’establihiment” madrileny. Els poders econòmics que els enlairaren en aquell moment per escanyar l’independentisme, ara els ha abandonat per perdedors i perquè sense ideologia política clara, ja no els serveixen. I així s’ha diluït havent-li fugit la majoria dels votants a Vox ja que per votar la còpia, han preferit votar l’original.
D’aquella victòria enganyosa perquè no disposava diputats espanyolistes per governar, va arribar la caiguda sostinguda, però seguint manipulant l’opinió catalana i espanyola amb el seu deliri i fòbia contra tot el que representava Catalunya. I prodigant les fal·làcies i introduint la llengua castellana al Parlament de Catalunya, traient els llaços grocs dels carrers, exalçant el franquisme i la repressió, i seguint enganyant, així els ha arribat el seu declivi. Va dimitir Rivera i de creure’s poder governar Espanya, s’han anat esmorteït suaument a la desfeta, la baralla interior i provocar el naixement de la radicalitat. Eren PP, abans de l’explosió, i ara alguns ho tornaran a ser per oferir-los una cadira d’algun govern autonòmic però havent induït el naixement de l’extrema dreta i haver ressuscitat la política del tot contra tot. Pot semblar natural perquè dins l’extremisme ja existien aquesta gent però quedaven esmorteïts dins del PP, que dirigint el govern de l’Estat o sent el primer partit de l’oposició podia controlar la radicalitat de molts d’ells.
La meva gossa, la que m’acompanya cada matinada, podia morir. Ara encara remena més la cua quan em veu, l’acaricio i li dono el menjar. Sap que la vaig salvar i la seva vida s’ha normalitzat. Però Cs que va prodigar l’insult sense estimar i odiant, amb suplici acabarà morint, menystingut per tots i barallats entre ells. I el pitjor és que haurà transmès l’aversió a Vox, els seus més addictes successors.
Fes el teu comentari