Els catalans ens ocupem de treballar, ser solidaris i creure’ns que algun dia proper podem arribar a aconseguir la llibertat del nostre poble, perduda fa més de 300 anys. Ara, amb l’entrada a la primavera, els camps florits, els diferents tons dels verds d’arbres i d’herbacis, respirant aires néts bufant el cerç i els pardals cantant de bon matí, observant el futur, ens ressorgeix l’esperança.
Però la política espanyola està molt embolicada. Cadascú marxa per on vol i els personalismes imperen sobre les ideologies i els camins que els blocs polítics haurien de marcar les rutes a seguir, de dretes o d’esquerres, imposen els fanatismes com els que vivim actualment a Madrid. I dins de l’embolic, Catalunya marca el camí; he repetit en diferents articles que quan Catalunya es refreda, Espanya es constipa. La tranquil·litat no arriba, ni arribarà mentre no existeixi entre el govern de la Generalitat i el que representa l’establishment espanyol una acció preferent d’enteniment, de seure a una taula en voluntat de dialogar i de mirar de trobar solucions per ambdues parts. Fins ara, s’ha arribat massa lluny per ambdues parts; Espanya no vol canviar i Catalunya està emprenyada que els poderosos facin servir els instruments que disposen com Estat per fer-los anar sempre per on ells vulguin. No són només les cúpules judicials, l’exèrcit, el govern i la Corona; és tot el conjunt. Com se senten omnipresents no els cal canviar res; la no construcció de les infraestructures necessàries, obligar que el català quedi arraconat, continuar amb el dèficit fiscal horripilant o netejar-nos la cara amb frases i promeses grandiloqüents però mantenint la repressió i garjoles sense admetre que es tracta d’un problema polític.
Succeeixen tantes coses contràries a l’enteniment que resulta difícil trobar solucions. Com ens podem entendre si uns volen passar pàgina i els altres un referèndum? Uns volen continuar manant els destins de Catalunya des de fora i els catalans desitgem, cansats de tanta intolerància, moure’ns pels camins sorgits de casa; vet aquí la contradicció.
Els embolics a Espanya entre PP i PSOE, amb Cs, Podemos i Vox pel mig, gens ajuden i com Catalunya marca la qüestió, l’enrenou d’Espanya anirà a més, mentre no existeixi voluntat d’una solució global. Els enfrontaments entre ells per Catalunya, un per molt i els altres per poc, marquen l’obstacle principal d’enteniment.
Quan vàrem creure que podríem disposar d’un diàleg amb el govern del PSOE, ens adonem que resulta tant difícil com amb el PP. Pels socialistes l’atac recòndit i mig amagat, és menys declarat però es manifesta igual de negatiu. Ambdós així ho han declarat, el PP domina les cúpules dels tribunals i el PSOE la Fiscalia, des on fan la feina que els convé a cadascú. Per tant el PSOE s’ha instal·lat al nivell dels seus antecessors.
Els socialistes es postulen cada cop més de dreta sense donar-se’n vergonya, apropant-se als extrems. O és que creuen que la monarquia espanyola, enèmic ancestral de Catalunya, l’ha salvat el franquisme i les idees que imperen a Madrid entre les famílies que dominen l’status polític, social i econòmic? Qui realment l’ha salvat és el PSOE que son els que tenen el govern. Son els que van manifestar voluntat de dialogar però mantenen el rei fugit, els presos polítics tancats per unes culpes que només Espanya reconeix mentre Europa els adverteix de l’equivocació. No permeten tornar els exiliats, cada dia s’incrementen els reprimits per idees que no s’admeten per divergir amb les seves i s’imputen nous independentistes amb multes, presons, inhabilitacions i condemnes. I quan se’ls reclama l’amnistia s’alien amb PP i Vox incondicionalment i ni permeten el debat a les Corts.
Amb “el passar pàgina” tan refregat durant les eleccions catalanes, mai s’arribarà a solucionar el problema. No és que Catalunya no s’hagi equivocat, una i altres vegades, en els enfrontaments amb l’Estat. Però alguns errors haurien de ser compartits començant per un Estatut que havia de portar pau per unes dècades i va ser destruït per baralles internes entre el PP i el PSOE per ocupar la presidència de l’Estat. Sense voluntat de trobar solucions, baixant a nivell de terra i asseure’s en igualtat de condicions, Espanya es continuarà barallant i imposant sancions als contraris, ressuscitant velles memòries que haurien d’avergonyir-nos a tots. I Catalunya continuarà demanant el referèndum i l’amnistia, mentre Espanya, emparant-se en una Constitució menejada per les cúpules judicials, barallant-se pel poder de Madrid, entre corrupcions i enriquiments personals, voluntat d’afusellar 26 milions de persones i compres de vots trànsfugues, no canviarà res. Si així continua, Espanya serà un embolic on la pau resultarà difícil d’assolir entre ells, quan el fons del problema el tenen a Catalunya i l’adormen sense voluntat de trobar solucions. Vet aquí que el PSOE, per apaivagar el pacte de govern amb Unidas Podemos, cada cop es postula més a la dreta per esmorteir els que des de l’ombra manen pel darrera.
I aquest és el problema; el PSOE, com més a la dreta anirà, més enfortirà Vox, els populistes de la presidenta de Madrid i les forces amagades. Espanya es troba dins un atabalament polític materialitzat avui amb la Batalla de Madrid per la compra de diputats trànsfugues i el personalisme de l’Ayuso que només amb voluntat de recomposició entre les parts poden assossegar l’ambient i recuperar la pau necessària.
A Catalunya, ERC, Junts i la CUP ho tenen difícil per entendre’s i formar govern. L’acabaran constituint per la pressió popular i tornaran a manar i potser barallant-se quan el tindran muntat. Però el refredat d’aquí constiparà més Espanya i els enrenous prosseguiran sense solucionar-se. I Europa continuarà patint dins de la Unió i advertint que la repressió i la persecució dels drets humans s’han d’aturar, mentre que des de Madrid “predicaran al desert” sobre la Espanya global i la democràcia plena. Sense pau interior, i sense admetre el problema polític existent, continuaran els enfrontaments entre ells i, tots ells, contra Catalunya.
Fes el teu comentari